El seu mode de producció es basa en la propietat estatal de la terra, instituïda per a efectuar treballs col·lectius a gran escala (embassaments, canalitzacions, etc) lligats a una agricultura d’irrigació artificial. L’absència de propietat privada del sòl dóna una gran cohesió interna a la comunitat local, que esdevé invulnerable al pas dels anys i de les guerres. L’estat dirigeix d’una manera centralitzada els grans treballs d’irrigació i concentra la major part de l’excedent, i aquesta centralització dóna lloc a l’anomenat despotisme oriental, forma social dominant a Egipte, Mesopotàmia, Pèrsia, l’Índia, la Xina i altres països, des de l’articulació de les comunitats primitives fins a la introducció del capitalisme. Posteriorment hom amplià el concepte a l’Amèrica precolombina, l’Àfrica precolonial i la Mediterrània protohistòrica. El paper predominant de l’agricultura i de les petites comunitats locals impossibilità un fort desenvolupament monetari i creditici i les ciutats tingueren sempre un caràcter accidental i secundari malgrat llurs dimensions i llur paper polític. Això explica el caràcter retardat del desenvolupament econòmic del mode de producció asiàtic. La formulació d’una teoria global de la forma social asiàtica no existeix encara. Després de les aportacions de Richard Jones (1831) i de John Stuart Mill (1848), cal esmentar les aportacions fonamentals de Karl Marx (1853 i 1857-58) i Karl A.Wittfogel (1931); posteriorment ha tornat a ésser objecte de debat.
f
Sociologia