Situació i presentació
El terme municipal de Fortià, de 10,76 km2, que comprèn el poble de Fortià, cap de municipi, i el veïnat de Fortianell, és al mig de la plana al·luvial de l’Alt Empordà, a l’interfluvi de la Muga i el Fluvià. Travessa el terme de ponent a llevant el rec del Molí, o rec del Molí d’en Dorra, que pren les aigües del Manol, prop del Pont del Príncep (al S de Figueres), i les porta a la desembocadura del Fluvià. Fou construït per proporcionar força hidràulica als nombrosos molins fariners d’aquesta contrada, i s’hi han desenvolupat a la seva vora molts sectors de regadiu.
Limita amb els termes de Castelló d’Empúries a llevant, Riumors a migdia, Siurana, Vilamalla i el Far a ponent, i Vila-sacra i Peralada a tramuntana. Es comunica per carreteres locals amb les comarcals C-260 de Figueres a Roses, al N, i C-31 de Figueres a la Bisbal d’Empordà, al S.
La població i l’economia
La població (fortianencs) ha estat tradicionalment escassa i ha mantingut una certa estabilitat: augmentà al segle XVIII, com tots els pobles de la contrada (186 h el 1718 i 327 h el 1787), i també al llarg del XIX (402 h el 1860, 470 h el 1900), sense sofrir la crisi general de la fi d’aquest segle en el món rural. Continuà creixent fins el 1930 (564 h) i des d’aleshores anà baixant fins el 1960 (423 h). Després inicià una recuperació (436 h el 1970, 470 h el 1979 i 508 h el 1989), fins entrat el segle XXI (524 h el 2001 i 572 h el 2005).
L’economia ha estat tradicionalment de base agropecuària. La terra havia estat en mans de dos grans propietaris, el monestir de Sant Pere de Rodes (el Mas Monestir hi tenia 87 vessanes) i la família Ferrer, de pagesos ennoblits (la casa dels quals al poble ha estat identificada falsament com la de la reina Sibil·la). Ja al segle XVII es feren una sèrie d’establiments, i arran de la desamortització (1835) es repartí encara més la terra. A la darrera postguerra molts masovers compraren possessions de propietaris que residien fora del municipi. La renovació tecnològica que aportà la granja de Fortianell es deixà sentir en el desenvolupament agrari. Al regadiu tradicional, que aprofitava el rec del Molí (utilitzat també per molins fariners), s’afegiren pous artesians o semiartesians. Els principals conreus són el farratge i el blat de moro, els arbres fruiters i les hortalisses (tenen anomenada les cebes de Fortià). Però la principal riquesa és la cria de bestiar, especialment porcí i boví, i aviram. El principal sector d’ocupació el 2001 era els serveis (50%).
El poble de Fortià
El poble de Fortià és situat a la plana, a 8 m d’altitud, a la dreta del rec del Molí, formant un agrupament no gaire compacte de cases i masies disperses. Hi ha dos nuclis, un al voltant de l’església i l’altre a la carretera de Castelló d’Empúries. Hi ha grans masies, tant al poble com esparses, formades per l’habitatge i una sèrie de dependències al voltant del pati central, com Can Bruguers o el Mas d’en Dorra, ja fora de la població, a llevant i prop el rec del mateix nom. Als afores hi ha un petit eixample o urbanització on s’han traslladat famílies que abans habitaven en cases velles del poble.
L’església parroquial de Sant Julià de Fortià és d’estil gòtic tardà, d’una nau amb capelles laterals i absis poligonal. El mur de migdia conserva elements romànics. El campanar és una torre de planta quadrada amb coberta apiramidada. Una sèrie de merlets decoratius coronen l’edifici. La nau és dividida en tres crugies i les voltes de la nau, el presbiteri i la capella són de creueria. L’edifici conegut com la Casa de la Reina Sibil·la és a l’extrem septentrional de la població; és un gran casal de planta i pis amb notable façana de grans carreus ben escairats i elegants finestrals rectangulars, obra renaixentista però amb una línia senzilla i austera. El poble té un arxiu municipal.
Les festes més importants del poble són la cavalcada de Reis, que va des de Fortià fins a Vila-sacra; la festa major d’hivern, per Sant Julià i Santa Basilissa, al gener; i la festa de Sant Cels, el cap de setmana pròxim al 28 de juliol.
Altres indrets del terme
El veïnat de Fortianell, de masies disperses, és situat 1 km a ponent de Fortià, i és esmentat ja el 974. S’hi destaca el gran edifici de la Granja Experimental i d’Ensenyament Agrícola, de mitjan segle XIX, amb una capella dedicada a sant Josep en honor al propietari de la finca, Josep Estrada. Aquesta granja escola fou promoguda per Narcís Fages de Romà, un dels pioners de la renovació agrícola a la comarca, fundador de la Societat d’Agricultura de l’Empordà (1845), promotor de les revistes agrícoles El Bien del País i La Granja i autor d’uns Aforismes rurals (1849) que assoliren una gran popularitat. La granja escola fou inaugurada el 1855 i s’extingí a la fi del mateix segle. Després de la guerra civil de 1936-39 la família Estrada en recuperà l’explotació.
La història
Fortià fou un lloc del comtat d’Empúries dominat pels monjos de Sant Pere de Rodes des d’època altmedieval. En una epístola del papa Benet VI, del 974, adreçada a l’abat Hildesind, s’al·ludeix ja a Fortià i a Fortianell (“in villa Palatioli quem vocant Furtianum superiorem et Furtianellum minorem”). En aquesta primera època el poble s’anomena també Palol. L’església és esmentada des del 1150, any en què fou consagrada l’església de Riumors i el bisbe de Girona Berenguer de Llers volgué dotar el nou temple amb una extensa possessió situada dins el terme de l’església de Sancti Juliani de Fortiano, cosa a la qual s’oposà l’abat de Sant Pere de Rodes i altres personatges, entre els quals un Ponç de Fortianello. Figura després en les Rationes decimarum del 1279 i el 1280, i en els nomenclàtors del segle XIV com a parròquia. D’altra banda, el 1282 el monestir de Sant Pere de Rodes aconseguí el permís del comte d’Empúries Ponç V, que tenia la senyoria eminent del lloc, per a atorgar una carta de poblament, ampliada el 1283 amb noves concessions.
Procedeix de Fortià la reina Sibil·la de Fortià, eixida de la petita noblesa de l’Empordà. Vídua d’Artau de Foces, esdevingué amistançada (1375) i més tard muller (1377) de Pere III el Cerimoniós, i fou així una de les poques reines catalanes que ha tingut el país.