fotogrametria terrestre ). A partir de la Primera Guerra Mundial, el progrés de l’aviació permeté el desenvolupament de la
fotogrametria aèria , que ofereix uns notables avantatges sobre la terrestre. El 1919 Poivilliers resolgué el problema de la restitució, amb la qual hom obté el traçat continu de les corbes de nivell (altimetria i cotes) i dels camins, els rius, les edificacions i altres elements de la planimetria. Uns altres constructors fabricaren també instruments fotogramètrics molt notables (Zeiss, Wild, Santoni, etc); en tots cal disposar, per a cada punt, d’un parell de fotografies preses des de l’avió (parell estereoscòpic) de manera que l’eix de la cambra sigui vertical. La transformació de la projecció cònica (fotograma) en una projecció paral·lela (pla) requereix el coneixement de les coordenades d’un cert nombre de punts del terreny (punts de suport) i la realització prèvia d’unes operacions d’orientació del parell estereoscòpic. Els aparells de restitució més recents, però, són ja automàtics ( ortofotogrametria). La fotogrametria té aplicació en l’arquitectura, l’escultura, la balística, la investigació sobre accidents de circulació i altres matèries; però resulta sobretot indispensable en els aixecaments topogràfics de grans territoris.