La geografia
A l’esquerra comprèn els altiplans que des de la serra Pedregosa, continuació meridional de la serra de la Sardera, al límit amb el Segrià, arriben fins a les terrasses fluvials damunt el Cinca (aquest sector culmina al turó de l’Escorpió, 280 m alt, i al puntal de la Lleitera, 271 m alt); a la dreta, comprèn una amplíssima zona (més de 30 km a l’oest del riu, endinsant-se en terres aragoneses) que s’estén per tot el marge oriental de l’altiplà dels Monegres (plans de Cardell i de Buriat, centrats per aquests dos antics llocs) i per una zona accidentada, trencada per nombrosos barrancs que aflueixen per l’esquerra a l’Ebre, riu que constitueix el límit meridional del terme (barrancs de Vallmateu o de Lliberola i de Vallcorna); finalment, a l’oest de la serreta Negra i de la punta del Sabre (394 m alt), a l’extrem occidental del municipi, hi ha un altre sector pla (la plana Cega) amb els estanys endorreics de la Plana i les Amargues. La vall fluvial del Cinca, encaixada entre aquestes dues zones d’altiplans, és margenada per terrasses de nivells diferents; al costat del riu hi ha una plana poc o molt ampla, amb hortes abundants. L’altiplà de l’esquerra del Cinca, travessat pel canal d’Aragó i Catalunya, té també àmplies zones de regadiu (el Portell, Mont-ral, la Lleitera, el Puntal i Vinçamet), que originàriament eren planes de secà. A la dreta del riu, una antiga séquia que segurament existia ja en època musulmana, derivada del Cinca prop de Vallobar, rega les antigues hortes de Vilella, Fraga i Torrent, al llit mateix del riu o en la seva primera terrassa. A l’altiplà de la dreta, vers els Monegres, hi ha grans extensions de secà, destinades bàsicament a cereals. A la zona meridional, entre la carretera de Saragossa i l’Ebre, domina la pineda de pi blanc i la brolla, amb una flora molt característica.
L'economia
Al secà hi ha grans propietats, pràcticament latifundis, però en general la propietat agrícola és molt repartida. Al secà hom produeix blat, ordi i civada. Al regadiu, la principal producció és la fruita: peres, pomes i préssecs, a més de blat de moro i melca. Aquests arbres hi han eliminat pràcticament el conreu tradicional de figueres, base de l’elaboració de les famoses figues de Fraga, seques, de tradició morisca, que desaparegueren vers el 1950. També hi ha disminuït molt la producció d’oli, esmentada ja pels geògrafs àrabs. Les zones no conreades, dedicades al pasturatge del bestiar oví, són en part de comunitat municipal i en part de comunitats de propietaris, com a derivació dels drets que es reservaren els Montcada, senyors de Fraga. Aquests pasturatges són arrendats anualment, a l’hivern, per al bestiar procedent dels Pirineus. A part les activitats industrials derivades de l’agricultura (pinsos, farina i oli) i de la situació de la ciutat —etapa en les comunicacions per carretera entre Barcelona i el centre peninsular (hoteleria, reparacions d’automòbils, etc.)—, hi ha una petita indústria local de materials de construcció (bòbiles, ceràmica, peces de formigó, calç, guix, etc.).
La ciutat
La ciutat (11.190 h agl i 208 h diss [1996], fragatins; 120 m alt), centre de la comarca del Baix Cinca, s’estén a banda i banda del riu: el nucli antic, a l’esquerra, al vessant d’un turó coronat per l’església de Sant Miquel, anomenada el Castell, per tal com fou fortificada al segle XIX; el barri modern, a la dreta del riu, s’uneix al nucli antic per dos ponts. Entre els edificis més notables es destaca l’església parroquial de Sant Pere, bastida damunt una mesquita, que conserva una part de l’edifici romànic (s. XII); n'és característic el campanar, d’estil mudèjar. Cal esmentar també la casa Junqueres, amb un portal renaixentista, el palau del governador i les cases de Montfort i de Forada, així com l’antic col·legi dels escolapis (el 1835 desaparegueren les comunitats de trinitaris i de caputxins). Com a record de l’antiga navegació fluvial, resta el nom del barri de les Drassanes de Fraga.
La història
Fraga correspon a l’antiga Gallica Flavia, esmentada per Ptolemeu, i els seus orígens són probablement preromans. Durant l’època musulmana fou una important població dins el valiat de Lleida. Conquerida el 1149 per Ramon Berenguer IV (Alfons el Bataller hi havia fracassat dues vegades), esdevingué senyoria en part dels Montcada i en part dels templers (baronia de Fraga). Tot i que la part del terme de la dreta del Cinca fou considerada, des de la divisió de Jaume I, com a aragonesa, la vila es mantingué dins el Principat probablement fins a la fi del segle XV. Fou població mixta de moriscs i cristians vells; amb l’expulsió del 1610 (305 expulsats) entrà en una gran decadència. Fins a la fi del segle XV hi havia hagut un call jueu. Dins el terme, a la part dels Monegres, hi ha abundància de tallers de sílex prehistòrics i diversos jaciments de l’edat del ferro al puntal de Lleitera, Vinçamet, etc. Entre els poblats ibèrics descoberts cal esmentar el del Pilaret de Santa Quitèria, excavat, prop del qual hi ha les restes de la vil·la Fortunatus, romana, del segle IV, sobre la qual hom bastí una interessant basílica paleocristiana al segle V. Dins el terme municipal hi ha, a més, els barris de Miralsot i de la Lleitera, els antics llocs de Cardell i Buriat, actualment caseries, els despoblats dels Arcs, l’Atxon, Mont-ral, Torreblanca, Canals i Viriol i l’antiga torre de l'Almúnia dels Templers.