Entre els dialectes d'oïl, el francià (dialecte de l’Illa de França) consolidà ja ben aviat, per raons històriques i polítiques, la seva supremacia. Actualment el francès és, en graus diversos, la llengua d’uns 75 milions de francoparlants. És parlada a l’estat francès (on constitueix la llengua oficial), a Bèlgica (on és cooficial amb el flamenc), als cantons francoparlants de Suïssa (a la Confederació Helvètica és cooficial amb l’alemany, l’italià i el retoromànic), al Canadà (cooficial amb l’anglès) i als territoris de les antigues colònies franceses. De totes les llengües neollatines és la que posseeix una tipologia més específica i la més evolucionada.
Des del punt de vista fonètic, el vocalisme és constituït per un sistema fonològic de quatre graus d’obertura. A diferència del català, posseeix vocals palatals labialitzades (ü) i volcals nasals (ō, ā). Presenta, a més, la diftongació espontània de les vocals breus e i o. Actualment algunes de les oposicions fonològiques entre fonemes vocàlics (oẽ-ẽ, oe, a-ạ) desapareixen del parlar parisenc i del d’altres regions. El consonantisme presenta tres sèries d’oclusives, amb l’oposició sorda/sonora en cadascuna. Aquestes consonants mai no es pronuncien fricatives. El francès tampoc no té consonants aspirades, però ofereix un quadre complet i paral·lel de fricatives sordes i sonores. El fonema consonàntic r té pronunciació dorsivelar (en català representa un so alveolar vibrant) i la s és predorsal. N'han desaparegut totes les africades. Com a fets prosòdics importants cal destacar la continuïtat de la cadena fònica, a causa de la dèbil intensitat de l’accent tònic, la qual cosa fa perdre intensitat a les paraules, la liaison o enllaçament d’algunes consonants finals amb la vocal inicial de les paraules següents i l’accent tònic fix, que hom aplica a la darrera síl·laba de la paraula. Els mots polisil·làbics, per influència estilística o afectiva, poden portar un accent d’intensitat. El femení és format, ortogràficament, amb la terminació -e afegida al masculí. Fonèticament, pot formar-se amb l’annexió de consonants (t: peti[t] petit[e]; s: joyeu[x] joyeus[e]; ss: gra[s] grass[e]; etc.), per mitjà d’un canvi de consonants (f-v: veuf, veuve; k-ch: sec, sèche) o per mitjà d’un canvi de vocals amb annexió de consonants (beau, belle). El plural, ortogràficament, és format afegint una s al singular i, fonèticament, amb la liaison i, en determinades paraules, amb l’annexió de sufixos (animal, animaux). L’article, la característica més eficaç del gènere i el nombre, presenta també una forma partitiva. El sistema verbal ofereix com a particularitat el desús en què han caigut determinats temps, com el passé simple i els de subjuntiu (exceptuant-ne el present). Hi ha, a més, l’obligatorietat d’ús dels pronoms personals, autèntics morfemes de nombre i de persona. El vocabulari és format, en la seva major part, per paraules provinents del llatí, evolucionades d’acord amb les peculiaritats fonètiques de la llengua d'oïl. Però també ha estat molt enriquit amb les aportacions d’altres llengües o de dialectes (picard, normand, provençal, àrab, italià, castellà, anglès i alemany). La sintaxi es caracteritza per la rigidesa de l’ordre dels elements que constitueixen l’oració i la riquesa de partícules relacionants.
El francès antic (ss XI-XIII) era encara de base dialectal. A partir del s. XIII s’anà creant una llengua administrativa, molt influïda pel llatí clerical, però que tendia, a poc a poc, cap a una certa unificació i cap a la constitució d’un estat de llengua que pot ésser considerat “clàssic”. Les principals característiques que el diferencien del francès modern són el ritme paroxíton de la frase, la riquesa de diftongs i de triftongs, l’articulació de les consonants finals, l’existència d’una declinació en dos casos, la sufixació oberta, la riquesa lèxica i una sintaxi molt lliure. Durant els ss XIV-XVI (francès mitjà) es desenvolupà una prosa literària i, alhora, una llengua jurídica menys dependent del llatí. El 1539, amb l’edicte de Villiers-Cotterêts, Francesc I abolí el llatí dels actes públics i privats. Aquest distanciament respecte al llatí coincidí, nogensmenys, amb el moviment humanista del Renaixement, que portà un llarg període de llatinització, sobretot en el lèxic, el qual experimentà un veritable capgirament. Quant a la fonètica, la majoria d’evolucions ja eren acabades a la darreria del s. XVI. La morfosintaxi era poc estable, a causa de la coexistència dels hàbits antics amb l’ús novell; l’ortografia era d’una complexitat extrema. La fixació del francès clàssic (només de la llengua literària), durant els ss XVII-XVIII, fou, més que res, un fet sociohistòric. La regulació de la llengua era l’obra dels salons i de la cort, sota la batuta dels gramàtics (Malherbe, Vaugelas, etc.). N'eren els criteris el “bon ús”, l’elegància i la “justesa” de l’expressió. Però era una llengua sociològicament restringida: cap al 1650 hi havia una neta separació entre la llengua literària (de la cort) i la llengua de les altres capes de la societat. Aquest francès clàssic no fou posat en quarantena al s. XVIII, malgrat l’ascensió de la burgesia i l’esperit prerevolucionari. Aquest rigorisme dugué a una autèntica ascesi lingüística, tant en l’art del ben parlar com en la sintaxi i en el vocabulari. Aquest es reclogué en una esfera sociològica precisa (els mots “baixos”, els de mal so o els gaire tècnics eren eliminats). Els manlleus, tret d’alguns a l’anglès, eren rars. El s. XVIII, amb una llengua literària que era sensiblement la mateixa, encetà, juntament amb el desenvolupament de l’esperit enciclopèdic, un retorn a les realitats concretes i al vocabulari tècnic. Aquest academicisme tingué els primers atacs durant la Revolució Francesa. L’ús aristocràtic fou substituït per l’ús burgès, sobretot pel de la burgesia parisenca. La llengua popular —marginal des de l’edat mitjana— exercí una influència prou marcada en la llengua comuna (per exemple, la pronúncia /rwè/ de roi es perdé davant de /rwa/). Ara, la política lingüística romangué molt centralitzadora. La Convenció declarà una guerra sistemàtica als dialectes i a les llengües ètniques; l’adquisició del francès esdevingué una forma de la igualtat davant la nació. La darrera etapa, corresponent al francès modern (ss XIX-XX), és una època de fixació. S'estableix una norma lingüística que l’ensenyament imposa a partir del 1820. La pronúncia moderna (burgesa i parisenca) s’estabilitza i evoluciona poc. La gramàtica, convertida en matèria d’ensenyament, és essencialment normativa i fixa, si més no en la llengua escrita, la sintaxi i la morfologia. També l’ortografia, malgrat el seu caràcter arcaïtzant, és fixada i esdevé un dels objectius de l’ensenyament elemental. L’estat i l’escola són els successors de l’Académie i dels salons, i en endavant la gramàtica i l’ortografia són imposades per decisions ministerials. D’una manera global, el francès escrit del 1974 és encara el mateix que el del 1850. Una evolució, però, es comença a fer sentir: primerament en el lèxic, gràcies a l’acció “revolucionària” dels romàntics i dels naturalistes, després en la sintaxi, gràcies a l’escriptura “artista” dels Goncourt, i finalment en el vocabulari, gràcies a la penetració en el llenguatge comú de mots familiars, tècnics o de l’argot. Hi ha una evolució també en la llengua parlada, a causa de l’amalgama sociològica, produïda per la democràcia, pel desenvolupament de la premsa, de la ràdio i, darrerament, de la televisió. Tot plegat ha donat lloc al naixement d’un francès comú que transcendeix les clivelles sociològiques o regionals. Desapareixen una sèrie d’oposicions fonològiques (serai/serais, mettre/maître, tache/tâche, etc.), l’ordre de les paraules es torna més elàstic, es desenvolupen una colla de procediments sintàctics nous, el vocabulari s’adapta més a la realitat concreta. El prestigi de la llengua escrita, clara, elegant i immutable, tendeix a desaparèixer en benefici d’una recerca de l’expressivitat que recorri més sovint al codi oral.