De pares d’origen italià. Es graduà com a tècnic químic; el 1957 ingressà com a novici a la Companyia de Jesús i el 1969 fou ordenat sacerdot. Provincial en 1973-79, desenvolupà una intensa tasca pastoral i docent com a professor de teologia, i fou rector de la Facultat de Teologia i Filosofia de San Miguel de Tucumán (1980-86), on en 1967-70 havia estudiat teologia. Completà els estudis a Alemanya, on es doctorà. L’any 1992 fou nomenat bisbe d’Auca (o Oca) i bisbe auxiliar de Buenos Aires, fins el 1997, que passà a ser-ne bisbe coadjutor, i l’any següent arquebisbe. Nomenat cardenal pel papa Joan Pau II i primat de l’Església catòlica a l’Argentina (2001), fou membre de la Conferència Episcopal Argentina, la presidència de la qual ocupà durant dos mandats (2006-11), durant els quals tingué fortes desavinences amb els presidents Néstor Kirchner i la seva esposa Cristina Fernández.
A la mort de Joan Pau II (2005), fou el principal rival de Joseph Ratzinger al conclave següent, en el qual aquest finalment fou elegit papa, amb el nom de Benet XVI. Després de la renúncia de Benet XVI (28 de febrer de 2013), Bergoglio fou elegit papa el segon dia del conclave a la cinquena votació. Fou el primer papa llatinoamericà i el primer jesuïta a ocupar el papat. Des de l’inici del seu pontificat destacà per impulsar una reforma a fons de l’administració i de les finances vaticanes.
En qüestions de moral personal, des de l’inici del seu pontificat, el març del 2013, feu de la defensa dels migrants i els refugiats un dels pilars del seu papat. No és casualitat que el seu primer viatge fos a Lampedusa (juliol del 2013). També visità l’illa grega de Lesbos (abril del 2016), convertida en un camp de refugiats. També destacà per uns pronunciaments menys bel·ligerants (tot i que sense mostrar-s’hi a favor) sobre l’homosexualitat, l’ordenació de les dones o l’avortament (el novembre del 2016 autoritzà l’absolució indefinida del pecat d’avortament). El 2023 feu un pas històric i autoritzà la benedicció de les parelles en situació irregular, incloent-hi les parelles del mateix sexe, cosa que implica que els sacerdots poden beneir tant les parelles homosexuals com les parelles formades per divorciats que s’han tornat a casar, una altra reivindicació pendent. Així i tot, el Vaticà matisà que aquesta benedicció no es podria equiparar mai amb la del matrimoni ordinari (entès com la unió d’un home i una dona).
Davant de les nombroses crítiques (entre les quals hi havia la de les Nacions Unides) sobre la inacció del Vaticà en els casos de pederàstia de sacerdots catòlics, el juny del 2015 aprovà la creació d’un Tribunal del Vaticà per als abusos a menors. El 2019 convocà al Vaticà una cimera històrica que, entre altres coses, impulsà l’abolició del secret pontifici per afavorir les denúncies d’aquests casos. Fou el primer pas d’una sèrie de reformes legislatives que enduriren les penes contra els abusadors, ampliaren els períodes de prescripció i introduïren les indemnitzacions a les víctimes. També imposà per decret a sacerdots i religiosos l’obligació de denunciar immediatament qualsevol mena de violència clerical per acabar amb la impunitat dels bisbes encobridors.
En el camp ecumènic, el febrer del 2016 protagonitzà una trobada qualificada d’històrica amb el patriarca de Moscou Ciril I a l’Havana, primera trobada entre els caps de les esglésies catòlica i ortodoxa russa des de l’anomenat Cisma d’Orient (segle XI). També restablí les relacions diplomàtiques entre Pequín i la Santa Seu. Morí sense haver pogut influir en la pacificació de conflictes com el d’Ucraïna o el genocidi a Gaza, al qual dedicà el seu últim missatge de Pasqua.
Durant el seu papat feu 47 viatges apostòlics, que inclogueren 66 països, especialment països no catòlics, que ell mateix definia com a perifèrics (per exemple, la República Democràtica del Congo, el Sudan del Sud, Mongòlia, Bangladesh, Myanmar, Timor Oriental o Papua Nova Guinea).
En l’àmbit socioeconòmic criticà el “capitalisme salvatge”, el qual feu responsable de la pobresa i de la destrucció del medi ambient. Reclamà una “revolució verda” i reiterà el seu compromís per “l’ecologia integral”. El 2020 introduí el pecat ecològic en l’exhortació que publicà després del Sínode de l’Amazònia.
En l’àmbit polític, després del restabliment de relacions entre Cuba i els EUA (2014), el maig del 2015 rebé al Vaticà el president cubà Raúl Castro i al setembre visità Fidel Castro a l’Havana.
El juliol del 2013 feu pública la seva primera encíclica, Lumen fidei, seguida de Laudatio si (maig del 2015) i de Fratelli tutti (octubre del 2020). És autor d’obres pastorals i doctrinals (Meditaciones para religiosos, 1982; Reflexiones sobre la vida apostólica, 1986; Reflexiones de esperanza, 1992).
El 2022, després de vuit anys de feina, fou una realitat la nova constitució apostòlica, que permet que qualsevol catòlic, incloent-hi homes i dones laics, pugui dirigir la majoria dels departaments vaticans. Aquesta històrica reforma permeté que al febrer Francesc nomenés la monja italiana Raffaella Petrini com a governadora de l’estat de la Ciutat del Vaticà, el principal càrrec a l’administració civil del territori.
L’abril del 2014 canonitzà simultàniament els papes Joan Pau II i Joan XXIII, dues figures cabdals de l’Església catòlica moderna però de sensibilitats antitètiques, sota el lema d’unitat de la institució, però es mostrà molt menys hostil que els seus dos predecessors amb la Teologia de l’Alliberament (beatificació de l’arquebisbe de San Salvador Óscar Romero, 2015). L’abril del 2015 proclamà el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia, iniciat el dia de la Immaculada Concepció (8 de desembre) del mateix any.
El març del 2014, en el marc d’una visita de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) al nou pontífex, Francesc fou el primer papa en nou anys a rebre en una audiència exclusiva els bisbes de les diòcesis catalanes adscrites a la Conferència Episcopal Tarraconense.