Estudià a París (1347 ?) i després hi ensenyà, del 1357 al 1365. Procurador general del seu orde el 1366; provincial de Catalunya el 1369 i el 1372. És autor d’uns remarcables Commentarii in IV Sententiarum (1364-65), inèdits, i d’un Repertorium praedicantium, tret dels sants pares, perdut. Bacó s’inspirà en molts autors, entre ells Aristòtil, Avicenna i altres escriptors àrabs traduïts; en els sants pares, sobretot en Agustí, en el pseudo Dionís, en Boeci, etc; en molts escolàstics i juristes anteriors i contemporanis. Hom l’anomenà Doctor sublim. Les seves idees són de l’escolàstica decadent; tot i la seva precisió teològica, resulta pobre de novetats i fluix de filosofia. És nominalista, i amb bon escepticisme ataca la possibilitat de la certesa metafísica, la qual cosa el fa un precursor de Leibniz. Oscil·la entre el voluntarisme i l’intel·lectualisme, entre Duns Escot i Tomàs d’Aquino. Propugnà la concepció immaculada de Maria.