Vida i trajectòria professional
Després d’estudiar econòmiques a la Universitat de Barcelona, es traslladà a Madrid, on cursà ciències polítiques (1961-64). Es diplomà en sociologia (1963-64) i ingressà a l’Escuela Oficial de Cinematografía (1963-65), en l’especialitat de direcció, estudis que deixà inacabats en ser expulsat. Redactor en cap de la revista Fotogramas (1963-67), fou codirector escènic del grup teatral Los Goliardos (1964-66) i coguionista de la sèrie Dichoso mundo (1967, TVE) i dels llargmetratges Historias de la fiesta (1965, Mariano Ozores) i Tinto con amor (1967, Francisco Montolio). El 1969 fundà la productora In-Scram, amb la qual dirigí els curtmetratges Gente de mesón (1969) i Bolero de amor (1970), paròdia de les fotonovel·les que assolí un gran èxit i li permeté rodar el seu primer llargmetratge, Corazón solitario (1972), catàleg irònic dels estereotips dels melodrames folklòrics, premi Sant Jordi de Cinematografia al millor film i del Círculo de Escritores Cinematográficos al millor director novell. En la mateixa línia satírica realitzà Furia española (1974); La viuda andaluza (1977), transposició del clàssic La lozana andaluza, de Francisco Delicado, a la Barcelona de la dècada de 1970, i Los fieles sirvientes (1979), paràbola de la lluita de classes centrada en una mansió. Amb La plaça del Diamant (1982), encetà un seguit d’adaptacions literàries: Réquiem por un campesino español (1985), una versió acurada de la novel·la de Ramón J. Sender; Sinatra (1988), segons la novel·la homònima de Raúl Núñez (Premi Nacional de cinematografia de la Generalitat al millor film, millor director i millor actor, Alfredo Landa), i les sèries per a televisió, produïdes per l’ICC i TVE, Vida privada (1987) i Un día volveré (1991, emesa el 1994), basades, respectivament, en les novel·les homònimes de Josep Maria de Sagarra i Joan Marsé. Després de dirigir La duquesa roja (1996), en què recupera el seu primer cinema, retornà a les adaptacions: Una pareja perfecta (1998), segons la novel·la Diario de un jubilado de Miguel Delibes, i El paraíso ya no es lo que era (2000), sobre el conte homònim de Carmen Rico-Godoy, totes dues amb guió de Rafael Azcona. L’any 2020 rebé el premi Gaudí d’Honor-Miquel Porter de l’Acadèmia del Cinema Català.
Altres títols
Los Beatles en Madrid (1965), documental censurat i no muntat
Los aceituneros (1971), curtmetratge documental per a televisió
Platges i piscines. Banyar-se a Barcelona (1978), curtmetratge documental
Què és el Parlament de Catalunya? (1983), migmetratge documental
Cuellos blancos (1988), migmetratge de la sèrie Eurocops
La madre de mi marido (2004)
Mònica la del Raval (2009), documental
El día que murió Gracia Imperio (2013), documental
L’últim aviador (2019), documental
Bibliografia
LLORENS, A. i AMITRANO, A.: Francesc Betriu, profundas raíces. Filmoteca de la Generalitat Valenciana, València 1999