Vida i obra
Cavaller, possiblement conseller de l’Ajuntament barceloní. Fou professor de filosofia, retòrica, grec i hebreu a l’Estudi General des del 1545, i catedràtic de grec el 1557. Deixeble de l’humanista Martí Ivarra, gaudí d’un prestigi intel·lectual considerable a la Barcelona de l’època. A partir de la dècada del 1580, sembla que estigué vinculat a un seguit d’iniciatives culturals (al costat d’altres professors universitaris), que tenien com a propòsit la definició d’una tradició cultural i literària estrictament catalana.
El 1588 publicà De Catalonia liber primus, el primer volum d’una obra composta per quatre més –que Calça, tot i que sembla que els escriví, no es decidí a publicar–, en els quals devien estudiar-se diversos aspectes de Catalunya –geogràfics, literaris, històrics–, amb una voluntat d’enaltiment patriòtic i d’acord amb el gènere de les il·lustracions. El volum publicat és dedicat als orígens històrics de Catalunya, concretament a la reconquesta i l’establiment del poder comtal. No es tracta d’una història cronològica convencional, sinó que Calça estudià diverses qüestions amb relació a una tesi determinada: que els orígens de Catalunya –el nom del país, la raça, la llengua– s’identifiquen amb un poble primitiu (i fantàstic), el dels catalàunics. La tesi, avançada ja per L. Valla, donà lloc, en l’obra de Calça, a un exercici historiogràfic característic del Renaixement: una hipòtesi erudita basada en els testimonis literaris clàssics serveix per a reconstruir tota la història del país, mitjançant correspondències i demostracions força arbitràries. L’autor, que accepta els elements llegendaris de la historiografia prèvia (Otger, vinguda de Carlemany), enllaçà, en alguns aspectes, amb la historiografia crítica que es començava a desenvolupar a Europa, i així s’esforçà a incorporar al relat les dades de documents originals –les cròniques franques impreses en les darreres dècades i alguns documents dels arxius barcelonins–. També manifestà un sentiment patriòtic que el dugué a interessar-se per aspectes constitucionals.
Col·laborà amb Antic Roca en la confecció del Lexicon latino-catalanum (1561); admirador d’Ausiàs Marc, publicà uns versos llatins en l’edició de les obres d’aquest poeta (1560).
Escriví nombrosos poemes laudatoris i per a diferents solemnitats i tingué cura d’algunes edicions. El 1587 aconsellà la Diputació sobre la relació dels comtes de Barcelona que havien d’aparèixer a la galeria de retrats del Palau de la Diputació, i potser també per a la genealogia inclosa en la compilació constitucional del 1589.
Cultivà també la poesia en llengua catalana —de caràcter majoritàriament circumstancial també, i segons els cànons formals més tradicionals— i, anecdòticament, en llengua castellana i grega. Participà en certàmens poètics, fou jutge del celebrat a Barcelona el 1580 sobre la immortalitat de l’ànima, i encara, el 1601, redactà la Sentència dels versos catalans en el certamen celebrat en honor de sant Ramon de Penyafort, i uns versos catalans seus figuren en els preliminars del Sermó d’Onofre Manescal (1602).
Bibliografia
- Fernández Luzón, A. (2005): La universidad de Barcelona en el siglo XVI. Barcelona, Universitat de Barcelona.
- Figueras i Capdevila, N. (1995): “Francesc Calça (1521-1603) i la seva producció poètica quadrilingüe. Un inventari”. Estudi General, 14, p. 87-104.
- Molas Batllori, J. (19781): “Francesc Calça: poemes”. Els Marges, 14, p. 77-95.
- Villanueva, J. (1994): “Francisco Calça y el mito de la libertad originaria de Cataluña”. Revista de Historia Jerónimo Zurita, 69/70, p. 75-87.