Fou professor de literatures clàssiques a les universitats d’Estrasburg (1859-62) i Montpeller (1862-69). Publicà diversos treballs sobre literatura grega, civilització cèltica i diferents llengües i literatures romàniques medievals (entre d’altres, Renaissance de la poésie provençale à Toulouse au XIVe siècle, 1861; Romans (Elégie) sur l’emprisonnement du prince de Viene..., 1862). Escriví tres novel·les en francès.
A l’Essai sur l’histoire de la littérature catalane (1857, reedició ampliada el 1858; traducció catalana parcial el 1869 i completa el 1910), planteja l’existència d’un «caràcter nacional» que la informa i que es relaciona amb la diferenciació originària que estableix entre català i provençal; amb això feu possible el rebuig, per manca de justificació històrica i filològica, de la denominació de llemosí aplicada a la llengua catalana o a qualsevol de les seves variants.
Fou un dels fundadors i el primer president de la Société pour l’Étude des Langues Romanes, de Montpeller (1869), destinada a l’enaltiment de les llengües occitana i catalana.