Governà les possessions familiars, entre les quals hi havia Oliva i la Font d’En Carròs. És possible que fos ell qui anà al setge d’Almeria (1309). Jaume II el nomenà almirall (1313). Participà amb vint galeres valencianes en la conquesta de Sardenya (1323), on ajudà a la construcció de la vila de Bonaire. Durant el setge de Càller es dirigí amb l’armada cap a Còrsega per tal de vigilar els moviments dels pisans, sense enfrontar-s’hi. De retorn, bloquejà el port de Càller i obtingué un triomf en dispersar les naus enemigues, mentre a terra els catalans guanyaven la batalla de Lucocisterna (1324). Signà l’acta de rendició del castell pisà de Càller. Participà a Lleida en les discussions dels drets de successió del reialme de Mallorca. L’any següent, la seva esquadra anà novament a combatre els pisans al golf de Càller. Fou nomenat governador de Sardenya. Poc temps després Ramon de Peralta fou enviat a l’illa com a capità general de guerra. Fou atacat pels pisans prop de la costa. Carròs no sortí a ajudar-lo. Començà així una dura enemistat entre ambdós personatges, causada, sobretot, per interferències en l’exercici de llurs atribucions. Lluitaren conjuntament contra els pisans, però s’enfrontaren a Bonaire, amb moltes baixes a tots dos bàndols. Carròs, que ja havia estat acusat de negligència a combatre els pisans i més tard rehabilitat, fou denunciat per altres oficials en aquesta ocasió. Carròs i Peralta foren ensems destituïts de llurs càrrecs i substituïts per Bernat de Boixadors i Felip de Boïl. Carròs fou detingut i dut a Catalunya. Perdonat pel rei, es retirà a les seves terres de València. El rei Alfons li donà el mer imperi de Rebollet i dels altres llocs (1331).