Fill de Joan Carròs de Vilaragut i de Brianda de Bellvís. És autor d’una breu obra al·legòrica en prosa, Regoneixença e moral consideració contra les persuasions, vicis e formes d’amor, escrita en la seva maduresa i impresa vers el 1496. Malgrat l’aparença i els trets renaixentistes, la problemàtica de l’obra és típicament medieval: l’autor reflexiona sobre la misèria moral en què es troba i conclou que ha de renunciar a l’amor. Una veu misteriosa l’incita a tornar-hi seguint els exemples d’Adam, Salomó, Virgili, Orfeu, Pigmalió, Il Poggio i els dantescs Paola i Francesco. La Raó, però, li parla contra Cupido, i l’autor contempla, a la glòria, la Mare de Déu, les virtuts i un seguici de dames virtuoses.
Alguns aspectes d’aquesta obra reapareixen, en un estil molt diferent, en una altra seva obra escrita en vint-i-nou estrofes en castellà, publicada al Cancionero general (1511) d’Hernando del Castillo, en què també són incloses unes altres quatre poesies castellanes seves.
Bibliografia
- Reyes Tudela, J.E. (1987): Las obras de Francesca Carroç Pardo de la Casta. València, Albatros.
- Riquer, M. de (1962): “Francesc Carròs Pardo de la Casta”. Estudis Romànics, X.
- Rodríguez Risquete, F.J. (2001)): “La Regoneixença de Francesc Carrós Pardo de la Casta”, dins Actes del VII Congrés de l’Asociación Hispánica de Literatura Medieval.