Fill primogènit i hereu de Joana Obando i d’Ignasi de Castellví i de Pons, veguer de Montblanc, el qual, després de tenir quatre fills amb Joana, enviudà i es tornà a casar el 1688 amb Maria Teresa Ferran; d’aquest nou matrimoni en naixeren tres fills més.
Posseïdor de la baronia de Rocafort de Queralt i de diverses propietats, cursà estudis al Col·legi de Cavallers de la Puríssima Concepció, a la ciutat de Lleida. També inicià la carrera militar. Durant la guerra de Successió, s’alineà a favor de la causa austriacista des del seu càrrec de governador general de la baronia del monestir de Vallbona de les Monges, dirigit per la seva tia, l’abadessa Anna Maria de Castellví i Pons. El 1711 actuà en l’intent d’aixecar sometents austriacistes al sud del Principat. El 30 de juny de 1713 participà en la junta de braços que es convocà a Barcelona per decidir l’actitud del Principat després de l’abandó de les forces angleses i alemanyes. En les sessions de la junta es mostrà favorable, des del primer moment, a continuar la resistència contra Felip de Borbó. Poc després, un cop declarada la guerra a les dues corones borbòniques, s’incorporà a la Coronela de Barcelona amb el grau de capità de la vuitena companyia del batalló de la Immaculada Concepció. Fou ferit en els combats del 12 d’agost de 1714 al baluard de Sant Pere, situació que no li impedí assistir, l’11 de setembre, a la darrera reunió de la junta de guerra. Quan arribà l’ordre de capitulació es trobava altre cop en primera línia de combat. Ocupada Barcelona per les tropes borbòniques, fou sotmès a un règim de llibertat vigilada i li foren segrestats béns i rendes.
Quatre anys després, arran de la guerra de la Quàdruple Aliança, fou acusat de donar suport als francesos, ara enemics de Felip V, per la qual cosa fugí de Barcelona i es refugià al monestir de Vallbona de les Monges. Capturat i empresonat, romangué a la presó fins l’any 1720. Posteriorment, sotmès a un règim de llibertat vigilada i amb els béns segrestats (1713-25, fet que es repetí els anys 1734 i 1737, arran de la intervenció d’Espanya en la guerra de Successió polonesa), fou acollit pel seu parent Antoni d’Armengol i d’Agulló, baró de Rocafort, al seu castell. El 1726 se n’anà a Viena, aprofitant la pau del 1725 signada entre Felip V i l’emperador Carles VI en aquesta ciutat. Des de la capital imperial mantingué contacte epistolar amb el seu germanastre, el corregidor de Montblanc, Josep de Castellví i Ferran. A Viena pogué rebre una pensió del Consell d’Espanya i també participà en l’empresa de la fundació de la Nova Barcelona, que acabà en fracàs. Feu estades a Gènova, Roma i Gratz.
La seva actuació més destacada a l’exili vienès fou la preparació i redacció de les Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725, obra de gran volum sobre la guerra de Successió que constitueix un testimoni, sovint directe —a partir dels fets que visqué, de les converses mantingudes amb els exiliats a Viena i mitjançant correspondència amb altres exiliats i amb residents a Catalunya— i ben documentat sobre el fet històric. A l’obra, estructurada per anys (cada un amb un apèndix documental), hi ha el desig de construir una narració ajustada a la realitat, allunyada de les interpretacions que solien fer-se a l’època, cosa que li atorga un to de modernitat historiogràfica. No solament es constata en la preocupació per emprar bibliografia molt rica (catalana, espanyola, francesa i italiana) i per la fidelitat a la documentació, sinó també per la seva obsessió per l’objectivitat, la qual el porta, en determinats moments, a renunciar a emetre judicis de valor per tal que sigui el lector qui, a la vista de diferents interpretacions, triï segons el seu criteri. Narrà meticulosament els fets de la política local i europea, l’evolució de la societat catalana i els enfrontaments bèl·lics.
És una de les fonts més importants per a conèixer els fets que envoltaren la guerra de Successió des d’una perspectiva austriacista i contemporània als fets narrats, i resultà cabdal per als estudis posteriors sobre el conflicte i l’exili. Salvador Sanpere i Miquel tragué una còpia, conservada a la Biblioteca de Catalunya, del manuscrit, custodiat a l’Österreichisches Staatsarchiv de Viena. L’obra de Castellví fou editada en quatre volums, entre el 1997 i el 2002, per la Fundació Elías de Tejada y Erasmo Percopo, mercès a la tasca desenvolupada per Josep M. Mundet i José M. Alsina.
La figura de Castellví respon perfectament a la de l’home compromès amb els seus ideals i amb el seu país fins a les últimes conseqüències i amb tots els mitjans al seu abast: amb la lluita armada —quan la defecció guanyava adeptes entre la noblesa— i, quan aquesta ja no fou possible, refent la història de la guerra per deixar constància, en la memòria de futurs lectors, de l’aposta i del coratge dels catalans. Malgrat que la seva interpretació parteix d’una òptica inequívocament austriacista i genuïnament constitucionalista —amb una concepció plural de la monarquia d’Espanya—, el rigor sol presidir l’exposició dels fets, anàlisi que acompanya amb uns extensos apèndixs documentals que avalen la seva narració. D’altra banda, quan ho creu convenient, no estalvia crítiques al bàndol austriacista, sigui als països aliats o als seus exèrcits, o bé exposant les contradiccions internes i les fractures que dividiren els catalans en aquells anys tan difícils. Castellví fa gala del seu rigor historiogràfic, fins i tot retraient certes lleugereses al dirigent austriacista Narcís Feliu de la Penya, que atribueix a la seva militància política. Castellví, però, li reconegué el mèrit d’haver escrit una història general de Catalunya, els Anales de Cataluña (1709). Alhora, és implacable amb el filipista marquès de San Felipe, autor de Comentarios de la guerra de España... (1725). Deutora de les obres de Jeroni Pujades i de Feliu de la Penya, les Narraciones históricas de Castellví constitueixen una fita en el camí cap a la construcció d’una historiografia crítica, que culminà amb Gregori Maians, Antoni de Capmany i Jaume Caresmar. A la seva mort, el seu cos fou enterrat a l’església de Santa Maria i el seu llegat fou a parar a mans del seu germanastre Josep.
Bibliografia
- Albareda, J.: “Francisco de Castellví. Narraciones históricas”, Arxiu de Textos Catalans Antics, 18, Institut d’Estudis Catalans i Facultat de Teologia, Barcelona 1999, p. 862-865.
- Albertí, S.: L’Onze de Setembre, Albertí Editor, Barcelona 1964.
- Carreras Bulbena, J.: Villarroel, Casanova, Dalmau. Defensors heroics de Barcelona en el setge de 1713-1714, Barcelonesa d’Edicions, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1995.
- Castellví, F. de: Narraciones históricas, 4 vol., Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, Madrid, 1997-2002 [a cura de J.M. Mundet i J.M. Alsina].