Vida i obra
Fill de Francesc de Sales Maspons i Labrós, es formà als jesuïtes, on obtingué el títol de batxillerat el 1889. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1895) i es doctorà a Madrid. Fou catedràtic de dret civil a la Universitat Autònoma d’Oñati (1897), on conegué i estudià les obres dels juristes clàssics catalans. Ingressà en l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, la qual presidí (1918-20) i en fou nomenat president d’honor, on dugué a terme campanyes memorables en defensa del dret català i contra la reforma del dret notarial. També fou membre d’honor de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación de Madrid.
Participà activament dins del Col·legi d’Advocats de Barcelona i dirigí l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, des d’on s’impulsà la publicació del Costumari català i publicà les Institucions de dret català (1921) i Texts de dret català antic, entre altres. Intervingué com a assessor en la redacció de l’Estatut d’Autonomia del 1932, i fou membre de la Comissió Jurídica Assessora, actuant com a ponent en l’elaboració d’avantprojectes de llei (com els de la llei sobre majoria i habilitació d’edat o la llei reguladora de l’autoritat paterna). El 1930 formà part de les comissions encarregades de redactar el projecte d’apèndix del Codi Civil i del projecte de la Compilació del Dret civil de Catalunya (1960), a més de participar i ocupar càrrecs en altres institucions jurídiques i socials tant del país com internacionals. Fou president del Centre Excursionista de Catalunya, 1925-31 i de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, 1955-58, i membre de la Comissió Codificadora del Dret CatalàPertangué al comitè assessor de les minories nacionals de la Societat de les Nacions i fou vicepresident del comitè executiu del congrés de nacionalitats minoritàries (1931) i president de l’Association Internationale pour l’Étude des Droits des Minorités de la Haia.
Autor d’una extensa producció, es poden destacar com a característiques de la seva obra l’estudi i la divulgació del dret català en tots els àmbits i les esferes. Així, pel que fa a les fonts legals, el 1907 presentà una moció al Col·legi d’Advocats per a reeditar les Constitucions i altres drets de Catalunya del 1704, que aparegueren el 1909. També impulsà, des de la mateixa seu i amb un caràcter igualment pràctic, l’edició d’un índex de textos legals catalans, publicat el 1923. Quant a la jurisprudència, destaquen els seus treballs sobre el dret familiar extret de la doctrina dels autors clàssics i els estudis sobre les obres de Peguera i de Fontanella, si bé en les seves obres dona preferència a l’accessibilitat del contingut de les fonts mitjançant traduccions, sovint extractades. Havent entrat en contacte amb els diversos materials que integren el ius commune (dret comú), contribuí a difondre i a posar a disposició dels juristes els continguts del dret canònic, primer supletori del català, com recollí en el títol d’una de les seves obres. Aspirava a retornar la rellevància que corresponia als elements del dret propi de Catalunya, com l’ordenament de l’Església, menys conegut que el dret romà, objecte d’atenció dels seguidors dels plantejaments de Duran i Bas. A aquesta línia corresponen l’obra esmentada i l’índex de textos canònics, publicat el 1928, com un complement de l’índex de textos legals aparegut cinc anys abans. Ultra aquestes obres, destinades principalment als professionals del dret, la seva tasca com a divulgador té també un aspecte més popular, adreçat a la societat en general, que es correspondria amb les obres publicades a l’Editorial Barcino en la seva col·lecció més divulgativa. Com a pràctic del dret, a més d’integrar institucions històriques en el panorama jurídic del moment (com amb El testament parroquial, 1927), també emeté dictàmens, els quals, reprenent una tradició genuïna, foren publicats el 1922.
D’altra banda, en tota la seva obra és present una voluntat de defensar el dret català, i també de donar-lo a conèixer, tant a Catalunya com a fora. Aquesta voluntat és palesa des dels mateixos enunciats i continguts, clarament al·lusius als problemes i les aspiracions del moment, com ara la conferència del 1920 a Madrid sobre la pertorbació del règim successori català pel Tribunal Suprem. És en aquest mateix context que s’han de situar les diverses contribucions publicades amb les dites finalitats en la Revista de Derecho Privado entre el 1914 i el 1935, i els comentaris de les sentències d’aquell tribunal (1860-63) sobre el dret civil català, sobretot en aquell moment que, essent president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, s’ocupava de les reivindicacions jurídiques de Catalunya davant l’actuació uniformitzadora del dret català pel Tribunal Suprem. Les publicà a Col·lecció documentada de les sentències del tribunal suprem referides a Catalunya. Any 1860 a 1863 (1926-27).
Entre la seva bibliografia sobresurten: Índex de textos legals canònics supletoris dels catalans (1928), Com es fa un testament (1929), Com es fa un tracte (1927), La llei de la família catalana (1935), El règim successori català (1938), El dret català. La seva gènesi. La seva estructura. Les seves característiques (1954), L’esperit del dret públic català vist a través dels textos legals i de la jurisprudència (1932, 2a ed. revisada, 1963), Dret canònic. Primer supletori del català (1956), El testament parroquial. Manera d’autoritzar-lo (1927), Fons de dret català (1963, recull dels treballs que amb aquest títol publicà en la Revista Jurídica de Catalunya entre el 1920 i el 1924), Nostre Dret Familiar segons els autors clássichs: Fontanella, Cáncer, Comes, Mieres, Ferrer, etc. Cuestions dotals (1899), Nostre Dret Familiar segons els autors clássichs y les sentencies del antich suprem tribunal de Catalunya (1907; n’hi ha una ed. en castellà), Derecho catalán familiar... (traduïda per Cesáreo Rodríguez-Aguilera, 1956), Qüestions Civils estudiades segons nostre dret per Lluís de Peguera (1913), Tractat dels pactes nupcials, o capítols matrimonials, que escrigué Joan Pere Fontanella (1916), Comentaris a la Llei de majoria i habilitació d’edat (1935), Dictàmens de D. Francisco de P. Maspons i Anglasell (1922), “La perturbación del régimen sucesorio de Cataluña por la jurisprudencia del Tribunal Supremo”, conferència publicada en la Revista de Derecho Privado, 79 (1920) i La crisi de l’edat moderna (1956).
De jove publicà diverses obretes de caràcter social influïdes per l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, en part recollides a Cuentos socials (1893), i també la novel·la Miquel Grau (1894). El 1895, amb el pseudònim Un Estudiante, inaugurà la seva bibliografia jurídica, amb Carta al señor Felipe Bertrán y de Amat acerca del régimen jurídico de Cataluña, seguida de Nostre dret familiar segons els autors clàssics Fontanella, Càncer, Comes, Mieres, Ferrer, etc. (1899), edició renovada i completada el 1907. Estigué vinculat a algunes de les plataformes del noucentisme i arribà a constar com a director de la revista Empori (1907-08). Així mateix, exercí com a comentarista polític, especialment a propòsit del debat sobre l’Estatut de Catalunya del 1932, en revistes com Claris (1932) i Clarisme (1933). Sobre aquest tema publicà Estatut interior de Catalunya. Vot particular (1932), L’aplicació de l’Estatut de Catalunya (1932) i La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola (1932). També publicà narracions a propòsit de la seva experiència com a excursionista: Records d’excursió (1951, reeditades el 2003).
Després d’una estada professional a Ginebra, publicà Les minories nacionals i la Societat de Nacions. Punt de vista català sobre el procediment de protecció de les minories nacionals (1929, editat en diverses llengües) i Tornat de Ginebra (1929). Com a comentarista polític general, la seva obra més important és Crisi de l’edat moderna (1956). Deixà, inacabades, les seves memòries Relació de fets.
Soci de l’Associació d’Excursions Catalana, presidí el Centre Excursionista de Catalunya (1925-31) i la Federació d’Entitats d’Excursionistes de Catalunya (1930-36). Inaugurà els refugis de la Molina, les Airasses i el Cèsar August Torras. Publicà Records d’excursió (1951).
Bibliografia
- Badia, B. (2004): “Recuperació d’un clàssic”. Sd’O, 531, p. 60.
- Borrell, A. (1965): “Maspons i Anglasell i el Dret civil català”, Revista Jurídica de Catalunya, p. 753-776.
- Iglésies, J. (1962): “Els noranta anys de Francesc Maspons i Anglasell”, Serra d’Or, juliol, p. 17-20.
- Parés i Maicas, M. (1967): “Maspons i Anglasell, un home representatiu”. Sd’O, IX, 1, p. 35-36.