Fill de Francesc Sanç i Puig. El 1690 es casà amb Maria de Mont-rodon i de Mas, senyora de Mont-rodon, el cognom de la qual incorporà als seus. El 1700 ingressà a l’Acadèmia dels Desconfiats i hi presentà treballs de tema militar. Féu d’enllaç entre les autoritats del Principat i el lloctinent de Felip V, Fernández de Portocarrero, i defensà activament les constitucions del Principat, conculcades per les autoritats borbòniques. Lluità a favor del rei arxiduc Carles III durant la guerra de Successió al setge de Cardona (1711), a Castellciutat (Alt Urgell) i a Barcelona, on comandà les forces del castell de Montjuïc; el juliol de 1714 fou nomenat general de batalla. Fet presoner en caure la ciutat, fou reclòs a Hondarribia (1715-19) i Segòvia (1719-25). Alliberat arran de la pau de Viena, anà a residir a la cort de l’emperador Carles VI.
El seu germà, Lluís de Sanç i de Miquel (Barcelona ~1670-1713), austriacista com ell i com el seu altre germà Ignasi, fou capità d’infanteria. Morí en un assalt de forces enemigues.