Fill de Ramon Sanç i de Mont-rodon i net de Francesc Sanç i de Miquel. El 1770 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Doctor en drets, canonge i vicari general de la diòcesi de Barcelona, en dugué la responsabilitat durant l’ocupació napoleònica (1808-14), en absència del bisbe Pau de Sitjar. Tot i haver estat empresonat el 1808 amb altres personalitats civils i eclesiàstiques, un cop alliberat, gràcies a la seva extrema prudència aconseguí de garantir la perduració del culte a la ciutat, l’obertura del seminari conciliar i la revocació del decret de secularització del clericat regular en canvi de la neutralitat de l’alt clericat. El 1814 participà en la reorganització de l’Acadèmia. El seu germà Marià Sanç i de Sala (1734 — 1801), jurista, membre del reial consell, havia entrat també a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1758 i hi llegí diverses composicions catalanes (1791, 1793, 1797).