És conegut, a causa d’un error de la crònica de Pere el Cerimoniós, amb el nom de Guillem de Vinatea. Jurat en cap de València, el 1333 protagonitzà una important acció d’oposició a la política feudalitzant que Alfons III el Benigne aplicava al Regne de València. El rei accedí a les pretensions de la seva muller, la reina Elionor, de dotar fortament els seus fills, fonamentalment l’infant Ferran, en detriment de l’hereu, Pere, el futur Pere III el Cerimoniós, fruit del primer matrimoni del Benigne. En aquest sentit les donacions se succeïren: Tortosa, amb el títol de marquès per a Ferran, Alacant, Elda, Novelda, Oriola, Guardamar i, finalment, les viles de Xàtiva, Alzira, Morvedre, Morella, Borriana i Castelló de la Plana. Aquestes darreres provocaren la reacció violenta de la ciutat de València, en nom de la qual Vinatea exigí davant els reis l’anul·lació de les cessions en un to tan enèrgic, que la reina arribà a afirmar que unes tals manifestacions no haurien estat permeses pel seu germà Alfons XI de Castella. Amb tot, Alfons III acceptà de fer la retractació demanada.
Francesc de Vinatea morí poc després, però la seva figura es convertí en el mite de la resistència foral del regne als intents feudalitzants; l’incident ha estat glossat en òpera, el 1974, per Matilde Salvador, amb text de Xavier Casp, en teatre, per Joan Llonín (Los jurados de Valencia, o sea el heroico Vinatea, estrenada a Barcelona el 1821), i en obres pictòriques, com les d’Emili Sala (Guillem de Vinatea exigint d’Alfons III la revocació del contrafur, 1878) i els murals de la Sala del Furs de la casa de la ciutat de València fets per Ramon Stolz (1958).