Francesc Fontbona i de Vallescar

(Barcelona, 20 de juliol de 1948)

Francesc Fontbona i de Vallescar

© Arxiu personal F. Fontbona

Historiador de l’art.

Llicenciat (1970) i doctorat (1987) en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona, s’ha especialitzat en el coneixement de l’art català del període que va del Modernisme al Noucentisme i, a través dels seus estudis, ha definit el concepte de postmodernisme. Ha publicat nombrosos estudis dedicats, entre d’altres, a Marià Pidelaserra, Antoni Vila i Arrufat, Joaquim Torres i García, Ramon Casas, Joan Miró, Pablo Ruiz Picasso, Josep Roca-Sastre, Josep Amat, Antoni Gaudí, Manolo Hugué, Carles Mani, Francesc Torras i Armengol i també a la crítica d’art.

Entre els seus llibres sobresurten La crisi del Modernisme artístic (1975, premi Alfons Bonay de l’IEC 1976; premi Crítica Serra d’Or 1977), El paisatgisme a Catalunya (1979, premi Alfons Bonay de l’IEC 1980), “Del Neoclassicisme a la Restauració. 1808-1888”, volum VI de la Història de l’art català (1983), La xilografia a Catalunya entre 1800 i 1923 (1992), Catàleg del Museu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. I-Pintura (1999, premiat l’any 2000 per l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ACCA), Josep Mompou. Biografia i catàleg de la seva obra (pintura, gravat i tapís) (2000), Els vitralls del cambril de Montserrat (2011), Pau Casals, col·leccionista d’art (2013), Patrimoni monumental de Catalunya. Del Renaixement al segle XX (2014), Joies del Barroc català, del Renaixement i del Vuit-cents (2015), Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), Pintura catalana. El Modernisme (2016) i Les arts aplicades a Barcelona (2018). L’any 2018 publicà el recull d’articles Art, plaer o penitència? i altres assaigs sobre art, i el 2019 la novel·la La campana de vidre. Res comença, res acaba (2019), que recorre la història de Barcelona des de la postguerra fins al segle XXI.

Col·laborador en diverses obres enciclopèdiques i de catàleg, cal esmentar-ne sobretot la Gran enciclopèdia catalana, de la secció d’art de la qual fou redactor (1968-71) i responsable (1971-78), així com les col·laboracions a la Història de l’art català d’Edicions 62, al Diccionario Enciclopédico Salvat Universal i al Petit Curial Enciclopèdic, i recensions a l’Índice Histórico Español. Ha dirigit diverses obres col·lectives, entre les quals destaca El Modernisme (2002-04), premiat el 2003 per l’ACCA. En col·laboració amb Francesc Miralles és autor de Crònica de Pla-Narbona (1974); Anglada Camarasa (1981), que conté un important catàleg de l’obra d’aquest artista, “Del Modernisme al Noucentisme. 1888-1917”, volum VII de la Història de l’art català (1985), i Anglada-Camarasa. Dibujos. Catálogo razonado (2006). Amb Bonaventura Bassegoda dirigí el Diccionari d’historiadors de l’art català, obra de consulta en línia publicada el 2012 per l’Institut d’Estudis Catalans, per la qual el 2015 rebé el premi de l’ACCA. Amb Daniel Giralt-Miracle i amb Judit Subirachs-Burgaya el 2015 publicà Subirachs.

Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1989), en fou membre de la junta de govern en 1993-2005. És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (1992) i membre associat honorari de la Hispanic Society of America, de Nova York (1993), entre altres institucions acadèmiques. Ocupa o ha ocupat càrrecs en comitès científics, patronats i organismes oficials, com el patronat de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, de la qual és president des del 2011, la Junta de Museus de Catalunya i la seva Comissió Executiva (1991-2002), la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, on entrà el 1978 com a conservador i de la qual fou director en 1995-2013, la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació d’obres d'importància històrica o artística de Catalunya, de la Generalitat de Catalunya (president del 2003 al 2014) i el consell assessor del Museu de Montserrat, que el 2013 li dedicà un homenatge.