Fou procurador del Ràfol de l’Almunia. Encoratjat pel rector, plantejà jurídicament la injustícia de certes peites i imposicions senyorials, però el lloctinent, marquès del Castel Rodrigo, denegà les propostes i féu empresonar quaranta-dues persones. Garcia i dos més dirigiren aleshores un memorial a Carles II en representació de trenta-cinc llocs de senyoria, mentre que el malestar creixent culminà amb l’empresonament de quatre llauradors per part del batlle de Gandia, fet que desembocà en la formació d’un exèrcit agermanat i el nomenament de Garcia com a síndic, per tal d’alliberar els presos; però foren derrotats per les forces del lloctinent a la Setla de Nunyes. Condemnat a mort el 1694, aconseguí, però, de fugir, i el 1698 envià encara, infructuosament, tres memorials al rei demanant el perdó, un dels quals constitueix una interessant exposició dels fets per part del protagonista principal. Sembla que fou el mateix que, amb el nom de Francesc Garcia d’Àvila, desembarcà de l’esquadra aliada a Altea el 1705 per fer aixecar els llauradors a favor de Carles III prometent-los de nou la supressió de les imposicions senyorials. Al capdavant d’aquests ajudà el comandant general Joan Baptista Basset a prendre Dénia, i el 1708 intervingué, amb èxit, en el setge a Alacant, defensada per les tropes del bisbe de Cartagena Lluís de Belluga.