Vida i obra
A catorze anys ja col·laborà al periòdic Los Miserables i en altres plataformes periodístiques pròximes al lerrouxisme com El Radical, Revolución o La Raza, on havia signat amb el pseudònim Carlos Madrigal. Exercí de periodista com a redactor a La Publicidad, La Lucha, El Día Gráfico, La Noche i L’Esquella de la Torratxa, i La Voz de Madrid, que acabà sotsdirigint. També fou corresponsal a Barcelona d’El Sol, de Madrid. A El Bufón (1924-32) escriví articles de música, i a Fantasio. Revista de Espectáculos (1925-30) i Pantallas y Escenarios (1927-30) articles sobre cinema. Fou secretari de Lluís Companys i de Carles Esplà. Visqué a fons la bohèmia del teatre i dels barris baixos. Als anys vint participà en el triomf del gènere de la revista al Teatre Còmic.
Les seves obres són reportatges o testimonis novel·lats, escrits en llengua castellana, com gairebé tota la seva obra periodística, que escodrinyen l’ambient de les vagues, els atemptats i la política del període 1918-31. El seu primer llibre, i el més representatiu, és Sangre en Atarazanas (1926), un recull enciclopèdic del que ell mateix anomenà «la mala vida moderna a Barcelona» i on llançà el topònim urbà Barri Xino per referir-se a aquest espai del Districte V. Altres obres seves són Els exiliats de la Dictadura (1930), Ocho meses y un día en el Gobierno Civil de Barcelona (1932) i 14 de abril. Novela-reportaje (1934) i monografies sobre Salvador Seguí, Paulí Pallàs, Enric Borràs, Francesc Macià, etc.
També publicà, entre d’altres, El conspirador sentimental. Film de la república comunista libertaria (1932), La Guinea incógnita (Vergüenza y escándalo colonial) (1933) o Las últimas 24 horas de Francisco Layret (1942).
Paral·lelament escrigué algunes farses per a l’escena catalana com El mal que pot fer una dona (1927), Ell, ella i un cafè romàntic (1928) i Nou mil pessetes. El seu primer contacte amb el cinema, al marge de la crítica, el tingué com a coordinador general del documental de llarga durada inacabat Gent i paisatge de Catalunya (1926, Josep Gaspar); també feu un paper secundari a La malcasada (1926, Manuel Gómez Hidalgo).
L’any 1936 s’exilià i s’establí a l’Argentina, on col·laborà a la revista Catalunya, fou membre del Casal de Catalunya a Buenos Aires i del grup de la revista Catalunya. A més, redactà articles de cinema en La Prensa, en revistes especialitzades, i publicà els llibres Cine de hoy y de mañana (1945) i Cincuenta años de cine. Crónica del Séptimo Arte (1946).
Sol o en col·laboració escriví els guions de La cabalgata del circo i el melodrama Despertar a la vida (1945), ambdós de Mario Soffici; el drama María Rosa (1946, Luis Moglia Barth), a partir de l’obra d’Àngel Guimerà; La copla de la Dolores (1947), amb Imperio Argentina, i ¡Olé torero! (1948), amb Luis Sandrini, ambdós de Benito Perojo, i el film policíac Sombras en la frontera (1951, Leo Feider), junt amb la família Sandrini.
Bibliografia
- Arévalo i Cortès, J. (2002): La cultura de masses a la Barcelona del nou-cents. Barcelona, Curial / PAM.