Franciscà, des del 1657 fou provincial de Mallorca. Ensenyà teologia i filosofia lul·liana a Palma i teologia a Roma. El 1645 fou nomenat síndic per sostenir a Roma la causa pia lul·liana.
Per tal d’evitar falses interpretacions de Llull, propugnà el retorn als seus textos i publicà amb notes i índexs l’Ars Brevis (1642) i l’Ars Magna (1643). Denuncià les tergiversacions del pensament de Llull causades pels comentaris europeus de l’època i n’assajà la restauració. Escriví diverses obres en llatí per acostar críticament la lògica de Llull a la de Caramuel i mantingué correspondència amb Maleval. A Quaestiones difficiles super quatuor libros Magistri Sententiarum cum resolutionibus et Summa Lulliana (1673), una obra d’orientació doctrinal escotista, feu un resum del pensament lul·lià en 140 qüestions. També traduí texts catalans de Llull al castellà, que no es conserven.
El 1683 publicà una versió modernitzada de l'Exercici de la Santa Creu de Calders.