Vida i obra
Fill del jurista Francesc Martí, es traslladà quan tenia un any a Barcelona, on es doctorà en drets el 1634. Els mesos previs a la revolta del juny del 1640 menà una campanya d’agitació, repartint fullets que denunciaven el govern del comte duc d’Olivares. Seguidor de la política del seu pare, el desembre del 1640 publicà (semianònimament) Noticia universal de Cataluña (ed. 1995), un al·legat per a legitimar la rebel·lió contra Felip IV i reafirmar la lleialtat catalana als Àustria, que li valgué, l’any següent, el càrrec d’advocat fiscal de la batllia general de Catalunya. Durant la guerra es distingí, igual que el seu pare, per la seva adhesió a la política francesa, manifestada en diverses publicacions, i Lluís XIV el feu membre dels seus consells privat i d’estat i cronista reial. El 1646 fou enviat al congrés de pau de Münster com a representant de la Diputació i el Consell de Cent, però traint l’encàrrec rebut, treballà per a la incorporació del Rosselló a França. En retornar, fos destituït del càrrec d’advocat fiscal (en l’exercici del qual fou acusat de malversacions) i inhabilitat per als càrrecs públics de Catalunya. Es feu molt impopular a Catalunya, però pròxim als dirigents francesos a Catalunya, protegí el bisbe Pèire de Marca, congrià animadversions que l’obligaren a exiliar-se el 1652.
S’instal·là al Rosselló, on treballà amb el seu pare en pro de l’annexió d’aquest territori a França i a favor de l’administració francesa establerta després del 1659. Participà en la repressió de diversos moviments de protesta popular. Més propagandista que no pas historiador —tot i que no se sostrau a l’ambient de curiositat arqueològica característic del segle XVII—, fou induït en la crisi del 1640 a desenvolupar una argumentació històrica de la causa catalana, per justificar la seva política, en l’obra ja esmentada Noticia universal de Cataluña. Seguint les petjades de la Proclamación católica de Gaspar Sala, Martí n’extremà les conclusions, fins a sostenir el caràcter electiu de la monarquia a Catalunya, establert a la primera elecció de príncep a favor de Carlemany, i mantingut després de forma tàcita. També publicà els escrits Avisos del castellano fingido (1641), un pamflet antiolivarista, i Delirios de la pasión en la muerte de la envidia (1641).
El 1644 publicà un tractat en llatí (traduït per ell mateix al castellà) titulat Praesidium inexpugnabile Principatus Cataloniae, pro iure eligendi Christianissimum monarcham, on desenvolupà aquesta idea amb una fonamentació històrica i ideològica molt més afinada. A més, assumí la teoria irredemptista francesa desenvolupada, entre d’altres, per P. Caseneuve, que feia recular els drets de França sobre el Principat i els comtats ultrapirinencs a la conquesta de Carlemany, i afirmava la il·legitimitat de iure del domini dels reis d’Aragó i d’Espanya des del final del segle XII. L’autor, que ja havia publicat un panegíric de França i Lluís XIII (Cataluña en Francia, Castilla sin Cataluña y Francia contra Castilla, 1641), intentà respondre a les protestes suscitades per l’obra del 1646 (Manifiesto de la fidelidad catalana, integridad francesa, y perversidad enemiga), en contra del tractat de Münster i on desenvolupava aquestes tesis, amb un escrit publicat el 1648 (Temas de la locura o embustes de la malicia), que tractava de conciliar els arguments populistes de la Noticia amb l’irredemptisme profrancès.
Bibliografia
- Antón, J.; Jiménez, M. (1991): “Francisco Martí y Viladamor: un profrancés durante la guerra dels Segadors”, Manuscrits, 9, p. 289-304.
- Torres, X. (1995): “Introducció”, a Martí Viladamor, F.: Noticia universal de Cataluña, Eumo, Vic, p. 5-27 (“Escrits polítics del segle XVII”, 1).