Vida i obra
Fill d’un obrer del tèxtil, feu els estudis de grau mitjà al seminari de Barcelona (1831-37). Estudià dret a la universitat i es relacionà amb elements romàntics a través de la Societat Filomàtica (1841), de la qual formà part. El 1847 anà a viure a Madrid, on es doctorà. Ingressà en el Partit Democràtic el mateix any de la seva fundació (1849).
La seva intervenció destacada en la vida política començà durant la revolució del juliol del 1854. A través del full El Eco de la Revolución i, posteriorment amb La Reacción y la Revolución (1854), intentà dotar el moviment revolucionari de continguts doctrinals i econòmics. El seu programa reformista es concretava a defensar la reconstrucció administrativa de les regions històriques com a estats autònoms i l’arraconament de l’església i de l’exèrcit.
Exiliat a París entre 1866 i 1868, aprofundí en el pensament federalista de Proudhon. Pi, alhora que reafirmava l’anterior federalisme pactista, trencà amb els caps dretans del Partit Democràtic i inicià el moviment que donaria lloc al Partit Republicà Democràtic Federal. El 1869, quan fou elegit diputat a corts per Barcelona, retornà a Espanya; ho seria ininterrompudament fins el 1873 i, a partir del 1870, assumí la direcció del Partit Republicà Democràtic Federal.
Preocupat sobretot per impedir el retraïment parlamentari i mantenir dins el partit la seva teoria del pacte, no pogué evitar, després dels fracassos electorals dels anys 1871 i 1872, els atacs constants i alternatius de la dreta benvolent i l’esquerra intransigent, que impossibilitaren la formació d’un centre majoritari.
Sota la Primera República Espanyola (1873-74) defensà una política d’estricte compliment d’un programa legalista: eleccions a corts constituents que devien aprovar ràpidament una constitució federal. Nomenat ministre de la governació (febrer-juny del 1873), el seu prestigi assolí el punt més alt per l’abril, quan desmuntà l’intent de cop d’estat dels radicals, però com a president de la República (11 de juny — 18 de juliol) no pogué evitar l’esclat del cantonalisme, i en negar-se a una repressió recolzada en l’exèrcit, la seva posició esdevingué insostenible. Intentà posteriorment una reconstrucció de l’aliança centreesquerra (setembre del 1873 i gener del 1874), però el cop d’estat del general Pavía —3 de gener de 1874— ho impedí.
El 1880, encapçalà la reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal, després de la crisi suscitada per la separació d’Estanislao Figueras. Fou l’autor del projecte de constitució federal del 1883 i del programa del partit del 1894. Durant la Restauració fou diputat a corts els anys 1886, 1891, 1893, 1899 i 1901.
El 1901, poc abans de morir, presidí els Jocs Florals de Barcelona.
L'ideòleg
La importància de Pi i Margall com a pensador polític és indubtable. En l’Espanya del primer terç del segle XX les seves idees influïren no solament en el republicanisme federal, sinó també en altres sectors del republicanisme espanyol, el catalanisme d’esquerres i l’anarquisme.
Cofundador de La Razón (1856), redactor de La Discusión (1857-59) i, finalment, director d’aquesta (1864), procurà desenvolupar un reformisme econòmic, que ja havia enunciat a La Reacción y la Revolución. El seu pensament estava especialment en contra de l’individualisme liberal de Castelar. El seu ideari “socialista” defensà l’intervencionisme estatal o de la col·lectivitat en la vida econòmica sense negar però la propietat privada.
Les bases del pensament pimargallià es troben fonamentalment en Hegel i, sobretot, en Proudhon —del qual traduí la major part de les obres importants a partir del 1868—, encara que en la seva obra Las Nacionalidades (1877) s’hi pot veure el pes del positivisme que li havien transmès els deixebles de Comte durant els anys del seu exili a la capital francesa.
A Las Nacionalidades, publicada un cop restaurada la monarquia, feu un considerable esforç per concretar les seves teories federals en el cas espanyol i, fugint de l’idealisme de La Reacción y la Revolución, utilitzà una metodologia empírica. Amb els anys, s’aguditzà la seva inflexibilitat doctrinal; fou una personalitat admirada per la seva honestedat i coherència, però no exercí unainfluència política directa. Assolí tanmateix un gran ressò la seva campanya, des d'El Nuevo Régimen (periòdic que fundà a Madrid el 1890) i des de les corts (on tornà els anys 1886, 1891 i 1893), a favor de la independència de Cuba. El trencament amb Valentí Almirall, el 1881, el marginà en part del catalanisme, però no deixà d’ésser-ne el quasi únic defensor de Madrid estant.
Influït fonamentalment per Hegel, Rousseau i Proudhon —encara que el seu federalisme pactista fos independent de la influència proudhoniana—, assenyalà la contradicció entre una llei del progrés, fatal i d’acció continuada, i l’actuació de la “reacció” (la tradició, l’autoritat, l’església, la monarquia). En especial la monarquia, per mantenir-se, havia d’aixafar la sobirania de l’individu; només en la república federal, el “contracte lliure” o el pacte permetia de substituir l’autoritat com a base de les relacions socials.
Fou potser el més important ideòleg i defensor de la no realitzada revolució democràtica burgesa del segle XIX a l’Estat espanyol i el seu pensament fou a la fi especialment influent en el catalanisme esquerrà i en l’anarquisme.
Pi i Margall i la historiografia
La formació històrica de Pi s’inicià amb l’aprenentatge del grec i el llatí al seminari i amb els contactes que mantingué de jove a la Societat Filomàtica amb alguns dels prohoms del Romanticisme, com Milà i Fontanals i Piferrer.
Pi i Margall és també un personatge de força rellevància per a la historiografia espanyola del segle XIX. Ho és per les seves obres històriques pròpiament dites, però també per la continuada presència de l’argumentació històrica per a justificar les seves idees polítiques i filosòfiques, com és el cas de la seva primera gran obra La Reacción y la Revolución (1854) i de Las Nacionalidades (1877).
En La Reacción y la Revolución, obra reivindicada pels anarquistes, feu un repàs a tots els esdeveniments de la revolució del 1854, des de l’aixecament de Vicálvaro fins a l’actuació del partit progressista i del demòcrata, després del seu triomf. En aquest llibre feu una anàlisi del poder que el dugué a definir la Reacción com la defensa d’un ordre de les coses determinat per la monarquia, la propietat i l’Església. Després d’una dura crítica a aquestes dues institucions, Pi defensa la seva posició religiosa panteista i exalta el valor de la llibertat individual, a més d’exposar quines són les bases fonamentals del seu pensament democràtic i de la revolució democràtica.
En Las Nacionalidades, l’argumentació pimargalliana en favor d’una Espanya estructurada com una federació té una justificació fonamentalment històrica, des de la divisió medieval en regnes independents fins a la tradició juntista de la primera meitat del segle XIX; tot contribueix a demostrar, segons l’autor, que la federació és la forma d’organització que millor s’adaptava a la realitat dels pobles d’Espanya.
Altres obres importants seves foren La República de 1873 (1874), en la qual justifiva la seva actuació aquell any, i Las luchas de nuestros días (1890).
Les seves primeres obres de caràcter històric foren el volum corresponent a Catalunya de La España Pintoresca (1842) i, especialment, la seva aportació en Recuerdos y bellezas de España (1848-52), en què completà el volum de Catalunya que havia començat Piferrer (el qual morí durant la redacció de l’obra) i escriví el corresponent a Granada. El 1851 publicà Historia de la Pintura i Estudios sobre la Edad Media, llibres que foren condemnats pel bisbat i prohibits per la censura a causa de la forta crítica de l'Església que contenien. La crítica de Pi se centrava en el paper dissolvent de la societat antiga que havia suposat la introducció, pel cristianisme, del dualisme entre el cel i la terra com a visió del món, cosa que hauria tingut com a conseqüència l’aparició d’un poder espiritual en la societat representat per l’Església. Hi afirmava també que les societats cristianes de l’Edat Mitjana havien rebut una forta influència del món clàssic, en el dret, en la literatura, en la ciència i en l’administració.
Una altra obra històrica de Pi i Margall és Historia General de América, que començà a escriure el 1878, de la qual només es publicà el primer volum dels quatre previstos, sota el títol Historia de América Antecolombiana. Finalment, podem assenyalar la publicació, un any després de la seva mort, del primer volum d’una Historia de España en el siglo XIX (1902), per a la qual havia recollit materials durant molt de temps.
La concepció de la història de Pi i Margall és deutora de la seva fe absoluta en el progrés de la humanitat, en una llei del progrés humà que el fa caure en una mena de determinisme. A més, considera que tota la història de la humanitat està presidida per la dialèctica entre llibertat i poder —l’única lluita al llarg de la història seria aquella que es planteja per la llibertat i contra el poder—. Pel que fa a la seva metodologia, Pi sempre feu un treball molt acurat i minuciós, amb gran preocupació per les dades. Ja l’any 1847, en un article publicat en El Renacimiento sota el títol “Una ojeada a la Historia del arte monumental”, feia una crítica a la història de “prínceps”, que no permetia comprendre que la civilització moderna era fruit de les tensions ideològiques i sociològiques de l’Edat Mitjana.
Pòstumament, Francisco Pi y Arsuaga li publicà l’extensa Historia de España en el siglo XIX; l’editor Antoni López recollí diversos estudis històrics i literaris, entre els quals un sobre el caràcter de don Juan Tenorio, a Trabajos sueltos i Diálogos y artículos. Els principals escrits seus dels darrers anys foren recopilats per Gabriel Alomar amb el títol d’Articles (1908) i per Rovira i Virgili, traduïts al català, amb el títol de La qüestió de Catalunya (1913).
Bibliografia
- Colomer, L. (1990): “Introducció”, dins Antoni Rovira i Virgili: Lectura de Pi i Margall. Barcelona, La Magrana., p. 5-30
- Colomer, L. (1991): Catalunya i el federalisme, Eumo Editorial, Vic, (L’entorn, 19).
- Ghanime, A. (2003): “El federalisme de Francesc Pi i Margall”. Afers, 44, p. 13-30.
- Molas, I. (1988): “Francesc Pi i Margall: democràcia i federalisme”, dins Albert Balcells (coord.): El pensament polític a Catalunya. Del segle XVIII a mitjan segle XX, Barcelona, Edicions 62, (“Estudis i Documents”, 42), p. 75-85
- Molas, I. (1998): “Francesc Pi i Margall, els Estats Units i la independència de Cuba”, dins F. Pi i Margall, Francesc: A la república de los Estados Unidos de América. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, p. 9-22.
- Jutglar i Bernaus, A.: Pi y Margall y el federalismo español, 2 vol., Taurus, Madrid 1975-76.
- Jutglar i Bernaus, A.: a F. Pi i Margall: La reacción y la revolución, estudio preliminar y notas críticas, Anthropos, Barcelona 1982.