Conegut amb el sobrenom d'El Vigatà. Visqué a Vic fins el 1756 i s’instal·là a Barcelona, on fou deixeble de Manuel Tremulles des del 1757. El 1775 oposità, sense èxit, a una de les dues places d’ajudant de director de la nova Escola de Dibuix de la Junta de Comerç, llocs que foren ocupats per artistes lligats al món acadèmic, mentre que ell era inscrit al col·legi de pintors des del 1771. Fou clavari (1776) i primer cònsol (1782) del col·legi. Seguí, doncs, una carrera professionalment tradicional, motiu pel qual estigué sempre en rivalitat amb artistes com Pere Pau Muntanya.
Es dedicà sobretot a les decoracions murals de temes normalment mitològics o bíblics, sovint ajudat pel també vigatà Llucià Romeu. El 1784 féu decoracions al Palau del Bisbe de Barcelona, el 1791 al Palau Moja de la Rambla —considerada la seva obra més ambiciosa— i el 1793 a la casa del comerciant Joan Ribera al carrer Nou de Sant Francesc (avui a la casa de Pau Casals del Vendrell). Altres decoracions d’edificis ja desapareguts —cases Clarós i la del Marquès de Monistrol— es conserven actualment al Palau de Pedralbes. El Museu d’Arts Decoratives de Barcelona també conserva algunes composicions seves.
Hom el considera el pintor català més interessant del darrer quart del segle XVIII. El seu caràcter refractari a l’academicisme i el seu geni personal —conegut per diverses dades anecdòtiques de la seva vida— fan que segueixi una línia pròpia, la qual, partint de solucions rococós, se situa a les portes d’un vigorós preromanticisme que ha fet que hom el comparés amb un Delacroix avant-la-lettre.