El 1886 es llicencià en dret i en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i el 1888 es doctorà en lletres a Madrid. Fou catedràtic de retòrica i poètica a l’institut de Reus, de Còrdova, d’Oviedo i, finalment a l’institut Jaume Balmes, de Barcelona, fins a la jubilació (1913-33).
Col·laborà a la premsa de Madrid i Barcelona. Fou redactor als diaris La Dinastía, de Madrid, i El Barcelonés i, amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, fou corresponsal d’El Amigo del Pueblo, de Buenos Aires. Posteriorment col·laborà a El Globo, El imparcial i a La Vanguardia.
Publicà manuals escolars de preceptiva literària i estudis sobre gramàtica i literatura castellana: Lecciones elementales de literatura: preceptiva general (1900), Estudios elementales de literatura: el Antiguo Oriente y los clásicos (1920), Gramática castellana compendiada para la primera enseñanza (1922), Estudio acerca de la novela picaresca española (1891) i Menéndez Pelayo como crítico literario (1912), entre d’altres.
És autor de poemes en català que quedaren recollits a Poesies (1919), dins la col·lecció “Lectura Popular”. El 1922 fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona.
També traduí al castellà obres italianes i catalanes entre les quals La vida del campo (1906), de Ramon Masifern, i cal destacar la traducció (1907) de Solitud, de Víctor Català, amb la qual mantingué molta correspondència.