Influït per Vico, Schlegel i sobretot Hegel, abandonà la seva formació il·lustrada i es decantà cap a una valoració de l’obra literària, no pas pels seus elements exteriors, sinó en la seva totalitat i en relació amb el temps en què fou concebuda. Per la seva participació en els fets del 1848, fou retirat del seu lloc de professor a Nàpols, empresonat i forçat a l’exili. A Torí col·laborà en diaris i revistes i impartí un curs sobre Dant. Professor de literatura italiana al Politècnic de Zuric (1856), continuà les lliçons sobre Dant i Petrarca (Valutazione della Divina Commedia, Situazioni petrarchesche, Saggio sul Petrarca). Durant els anys seixanta tornà a Nàpols, on desenvolupà una intensa activitat política (diputat, ministre d’instrucció pública, etc), però ja pels voltants del 1870 reprengué l’activitat docent i crítica, amb els famosos cursos sobre Manzoni i Leopardi i la redacció de la seva obra més important, Storia della letteratura italiana, culminació de la historiografia romàntica, molt atacada pels seus contemporanis positivistes, però revalorada, després de Croce i Gramsci, per tots els corrents crítics a causa del seu fecund ensenyament.