És l’introductor de les formes renaixentistes italianitzants al seu país. Entre el 1521 i el 1526 habità a Itàlia, on es relacionà amb Ariosto, Sannazaro i Vittoria Colonna. La seva Fábula de Mondego i l’ègloga Alexo, ambdues de vers 1527, són les primeres expressions de l’italianisme. En les èglogues Cèlia, Andrés i Nemoroso segueix el model de Garcilaso. La seva tasca innovadora es concreta en la introducció de la comèdia en prosa (Os Estrangeiros, Vilhalpandos), sobre models de Plaute, i en l’aclimatació de noves estrofes (sonet, octava, tercet) i nous subgèneres lírics (elegia, ègloga). Però l’interès major de la seva obra rau avui en les seves obres de tipus tradicional, en redondillas, com l’ègloga Basto, i les Cartas, compostes vers el 1530.