El 1909 fou contractat per la Gaumont de París, on feu de traductor i redactor de rètols de cintes mudes. Col·laborà, també, en guions de Léonce Perret i, a Barcelona dirigí una filial de la casa Éclair (1914). Debutà com a director en Los oficios de Rafael Arcos, feu reportatges i documentals i filmà la representació de Terra baixa d’Àngel Guimerà, fotografiada per Josep Gaspar, amb qui després col·laborà.
El 1915 se n’anà als EUA, on creà una empresa de retolació cinematogràfica per a films distribuïts en països hispànics, dirigí curtmetratges amb intèrprets espanyols i feu d’ajudant de direcció de D.W. Griffith. Feu una breu estada a Mèxic, on realitzà Epopeya, protagonitzada per Pancho Villa.
El 1927, novament a Barcelona, realitzà Fabricante de suicidios (1928) i, en 1928-29, el primer film sonor de l’Estat espanyol (El misterio de la Puerta del Sol). El 1930 tornà a París on, amb el productor Camille Lemoine realitzà Blanc comme neige.
Novament a Barcelona, el 1932 fundà amb Lemoine els Studios Orphea Films, els primers del cinema sonor a Espanya, amb seu a Montjuïc. Hi realitzà Pax (1932), en francès. Poc abans de la Guerra Civil rodà María de la O, i ja el 1936 realitzà, per encàrrec de la Generalitat, Bohemios, sobre la sarsuela de Vives. Al final del 1937 —ja element actiu d’una cèl·lula falangista— fou encarregat pel Sindicat Únic de l’Espectacle de la reorganització de l’activitat cinematogràfica i realitzà No quiero, no quiero.
El 1938 retornà a Mèxic on, a més d’algunes adaptacions, dirigí vuit títols, entre els quals Calumnia (1939), La epopeya del camino (1941), Sierra Morena (1944), amb escenografia de Josep Renau. El 1940 rebé la medalla d’or de l’Associació de Periodistes de l’Havana per El milagro de Cristo.
El 1948 tornà a Barcelona, on cofundà la productora Amílcar Films i feu el seu últim film, Marta (1954) i es retirà. Redactà dos llibres, encara inèdits: El cine español y yo (1966) i Anatomía de un fantasma (1971-73).