Estudià primer en una acadèmia de música i després al conservatori de la ciutat; en aquest darrer centre fou deixeble de Beltrán Pagola en les disciplines de piano i composició. El 1931 es traslladà a Madrid i estudià amb Conrado del Campo al conservatori d’aquesta ciutat. El 1932, gràcies a unes beques, amplià els seus estudis a França i a Alemanya. Durant aquest període tingué com a mestres compositors de la talla de Paul Dukas, Paul Le Flem i Andreas Wolff. El 1937 guanyà el Premio Nacional de Música pel Quartet de corda (1936-37).
Catedràtic d’harmonia i composició al Conservatori de Música de Sant Sebastià (1948-82), el 1961 i fins al 1981 ocupà el càrrec de director del centre. Fou fundador (1960) de la banda municipal de Sant Sebastià (que dirigí fins al 1969), i director de l’orquestra de cambra de Guipúscoa (1960-70).
La seva obra és plena de referències al folklore del seu país natal, fet que el converteix en un dels màxims exponents del nacionalisme musical basc. En són una mostra, per exemple, l’òpera Zigor (1957-63), el Concert basc (1947), per a piano i orquestra, i el poema simfònic Aránzazu (oratori, 1943 i poema simfònic del 1957). A partir dels anys vuitanta s’interessà per altres llenguatges compositius, com ara el microtonalisme, usat, per exemple, al Concert per a violoncel i orquestra. Escriví també, entre d’altres, les obres corals Charmangarria zera (1948), Eusko Salmoa (1980), Mitoen Sinfonia (1993), l’òpera Gernika (1987), concerts per a violoncel (1971) i violí (1997), diverses simfonies (Sacra, 1972; Concertante, 1994; Ultreia 1994) i música de cambra.
Obtingué el premi Falla (1964) i la medalla d’or del ministeri de Cultura a les belles arts (1997).