Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja

duc de Lerma
Francisco Gómez de Sandoval y Rojas
(?, 1553 — Valladolid, 1625)

Privat de Felip III de Castella.

Cinquè marquès de Dénia, cinquè comte i després (1599) primer duc de Lerma i primer comte d’Ampudia (1602), i cardenal de San Sisto (1618). Fill i successor de Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Zúñiga i d’Isabel de Borja (filla del sant duc de Gandia). El seu oncle, l’arquebisbe de Sevilla Cristóbal de Rojas-Sandoval, el casà el 1576 amb Catalina de la Cerda, filla del duc de Medinaceli.

Gentilhome de la cambra del rei, es guanyà l’amistat del príncep Felip, i potser per allunyar-l’en fou nomenat lloctinent general de València (1595-97). Amic de la fastuositat, durant la seva lloctinència tornà a València una mica de la seva antiga magnificència. Combaté el bandolerisme. Mort el rei (1598), esdevingué ja des del primer moment privat del nou rei Felip III: inaugurà així la sèrie de privats dels Àustria. Organitzà el viatge del rei i l’hostatjà al seu palau de Dénia el 1599 quan hi anà per casar-se amb Margarida d’Àustria: les magnificents festes amb què obsequià el rei foren explicades per Lope de Vega, testimoni presencial, en un poema (Fiestas de Denia). Aquest viatge li valgué nombroses prodigalitats per part del rei, entre les quals el títol de duc de Lerma, amb el qual des d’aleshores fou conegut. Fou partidari des del primer moment de l’expulsió dels moriscs, i, duta a terme aquesta (1609), ens diu que ell i els seus fills reberen cinc milions i mig de rals de les cases de moriscs que s’apropiaren, en terres valencianes. Impulsà una política exterior pacifista: pau amb França (1601) i Anglaterra (1605) i treva dels Dotze Anys als Països Baixos (1609). A la Mediterrània, no prengué cap mesura seriosa contra els turcs, i a les possessions italianes deixà la iniciativa als virreis.

Envoltat de consellers venals, se serví de la venda de càrrecs i jurisdiccions i de la manipulació del sistema monetari per a acumular innombrables riqueses i honors. L’oposició al privat, encapçalada per la reina Margarida i pel confessor reial pare Aliaga, i les intrigues del seu propi fill, el duc d’Uceda, que aspirava a substituir-lo, obligaren Felip III a prescindir dels seus serveis (1618).