Organitzada a Anglaterra a la fi del segle XVII recollint, entre altres tradicions, la dels free-masons
(‘constructors’) medievals, que s’associaven al marge dels gremis locals per dur a terme on calgués la construcció de temples i altres edificis públics amb tècniques professionals que no revelaven als profans. La societat s’estengué ràpidament per tot Europa, després per Amèrica, fins a assolir ramificacions arreu del món. Alguns d’aquells antics free-masons
, que utilitzaven com a distintius simbòlics el compàs, l’escaire i altres instruments de l’ofici, es consideraven hereus espirituals dels constructors del temple de Jerusalem a l’època de Salomó i veneraven Hiram, el llegendari arquitecte d’aquell temple, assassinat perquè no volgué revelar els secrets del seu ofici.
Tres-cents anys després que el gran mestre dels templers fou cremat a París, la societat dels Rosa-Creu, dirigida per l’astròleg Ashmole, desenterrà els records del Temple i en demanà la reconstrucció simbòlica: temple ideal de la Raó, la Ciència i la Llibertat. Intel·lectuals i artesans anglesos de la fi del segle XVII recolliren moltes de les tradicions esmentades —el record de les quals fonamenta tot el cerimonial maçònic— i sota la protecció del rei Guillem III confeccionaren els primers estatuts d’una nova societat encaminada a aconseguir, segons deien ells mateixos, l’alliberament de tots els homes oprimits per la intransigència i el despotisme. L’any 1717, regnant ja la dinastia Hannover, començà a funcionar regularment la primera gran lògia de Londres, impulsada pels pastors protestants Anderson i Desaguliers. Aquesta nova francmaçoneria —especialment afavorida per Frederic II de Prússia, i després d’haver assimilat moltes idees i molts procediments dels il·luminats
d’Adam Weisshaupt— tingué, a les acaballes del segle XVIII i durant tot el XIX, una acció molt destacada dins els moviments revolucionaris de tipus liberal, tant a Europa com a Amèrica, on afavorí no sols els canvis polítics, sinó també la substitució de l’ensenyament religiós per l’ensenyament laic i la difusió de les ciències positives.
Segons el text d’un ritual maçònic encara vigent, els afiliats a la francmaçoneria han de maldar per “fer els homes millors i més il·lustrats, més àvids de veritat i de virtut” i també han d’"oposar-se sempre a la tirania i a l’arbitrarietat exercides per l’home sobre l’home”. Dels diferents ritus de la maçoneria, el que ha tingut més adeptes és el de York, seguit per quasi tots els anglesos i nord-americans. El ritu francès ha encaminat els passos dels francmaçons potser més ardits i eficaços. Però el més estès arreu del món és l’escocès antic, que ha servit de model a molts d’altres i que continua vigent, amb lleus modificacions. Els maçons que segueixen aquests ritus són dividits en 33 graus jeràrquics, pels quals va passant successivament l’afiliat digne de progressar dintre l’organització. Els tres primers, anomenats simbòlics
, són els d’aprenent, company i mestre. Les reunions d’aquests maçons novells formen la lògia. Vénen després els graus capitulars, que culminen en l’important grau 18, anomenat príncep Rosa-Creu. L’assemblea dels maçons capitulars és el capítol. Els graus filosòfics comprenen des del 19 fins al 30, que és el cavaller Kadosch, i llur assemblea s’anomena areòpag
. Als tres últims graus —31, 32 i 33: inspector comanador, príncep sobirà del reial secret i Sobirà gran inspector general— correspon la supremacia judicial, executiva i legislativa de tot l’orde, dins aquest ritu escocès. A part les modificacions dels ritus antics i l’aparició d’uns altres de nous, convé assenyalar la creació, al començament del segle XIX, de la branca anomenada Florestera
: alguns maçons més inclinats a la lluita política que a l’estudi i a l’acció silenciosa constituïren aquesta nova organització, anomenada vulgarment carbonarisme
. Tingueren molt de relleu en els afers polítics d’Itàlia; però, havent- se estès per tota l’Europa meridional, entraren en conflicte amb la societat mare i en alguns moments l’antagonisme entre francmaçons i carbonaris es féu patent per a tothom. Hi ha hagut també dissensions entre les maçoneries dels diferents estats, especialment entre l’anglesa, més conservadora, i la francesa, de tendències més revolucionàries. Però els intents de reconciliació fets aquests últims anys han donat bons fruits, i pel que fa a les maçoneries francesa, alemanya, belga, holandesa i italiana hom pot dir que s’ha arribat a un acord perfecte. És evident, però, que avui, aconseguits molts dels projectes inicials —el triomf dels ideals burgesos—, la francmaçoneria ja no té, en general, l’esperit de lluita ni l’empenta que l’havia caracteritzada en uns altres temps. D’altra banda, les condemnes pontifícies —Climent XII, Benet XIV, Pius VII, Lleó XII, Gregori XVI, Pius IX, Lleó XIII i Pius XII— no s’han repetit a l’època actual.
La francmaçoneria tingué poca importància als Països Catalans durant tot el segle XVIII. La primera lògia fou l’anomenada Els Amics de la Humanitat
, creada a Maó els anys de l’ocupació francesa de Menorca (1756-63). Sota la dominació anglesa, la francmaçoneria es desenvolupà; però, com a la resta dels Països Catalans, no assolí importància fins al segle XIX. Al Principat i al País Valencià, l’entrada dels francesos (1808) i sobretot la decidida protecció de Josep Bonaparte a la francmaçoneria motivaren l’obertura de lògies a Barcelona —l’anomenada Triomf de l’Amistat
, entre altres—. Amb la tornada de Ferran VII la maçoneria catalana hagué de passar a la clandestinitat, com les altres lògies de la península Ibèrica, però no deixà d’ésser activa, especialment des de l’arribada dels carbonaris italians Guglielmo Pepe, Pachiarotti i Atellis. Al Trienni Liberal hi hagué una ràpida florida i es produïren connexions estretes amb els comuners
—una nova societat secreta fundada a Castella— i un enfortiment de vincles amb el liberalisme i la maçoneria internacionals. La Dècada Ominosa significà un llarg parèntesi de silenci, però no de passivitat. Hi hagué alternatives d’obertura i de foscor durant el regnat d’Isabel II i un renaixement clar a partir del 1868. Amadeu I, membre d’una família ben vista per la maçoneria, protegí la francmaçoneria a Catalunya, i els polítics de la Primera República —molts dels quals eren catalans— la utilitzaren en profit seu. A les Balears aparegueren diverses lògies noves, especialment a Menorca. La primera de Palma (Mallorca), anomenada Primera Llum
, fou fundada el 1878. Però la Restauració borbònica la condemnà una altra vegada a les catacumbes, i fou durant el regnat d’Alfons XIII que un francmaçó català, Ferrer i Guàrdia —antic membre del Gran Orient francès i afiliat a la lògia La Veritat
de Barcelona—, processat i afusellat per la seva discutible intervenció en els avalots de la Setmana Tràgica, desencadenà indirectament una viva campanya internacional orquestrada per la francmaçoneria europea. Molts polítics de la Segona República —Azaña, Prieto, Martínez Barrio, Portela, Valladares— eren maçons declarats i afavoriren, com és natural, les lògies catalanes. Però, a l’acabament de la Guerra Civil, la francmaçoneria fou prohibida (llei de primer de març de 1940) a tot el territori de l’Estat espanyol. Si bé molt debilitada, la francmaçoneria reaparegué després del restabliment de la democràcia.