La denominació és deguda a Ascoli i data del 1873. El francoprovençal és un conjunt de parlars afins que posseeix tots els trets antics de la llengua d'oïl; les mateixes diftongacions i palatalitzacions consonàntiques i el mateix afebliment de les intervocàliques. Àdhuc si els resultats moderns semblen sensiblement diferents, remunten a les mateixes tendències fonètiques que han caracteritzat el francès davant totes les altres llengües romàniques; aquesta llengua apareix com una branca despresa en data antiga del tronc francès per una diferenciació dialectal. El francoprovençal es distingeix del francès en els punts següents: les vocals àtones finals han estat conservades amb timbres molt diferenciats allà on l’antic francès tenia l’única e àtona i on el francès modern ja no té res: kódǫ (‘colze’), féna (‘dona’), párę (‘pare’). La a tònica lliure resta a o esdevé ǫ, bé que la diferència amb el francès és sensible: purta —porter, ló na— le nez. Però el francoprovençal tracta a darrere consonant palatal com el francès antic. El no tancament de a en síl·laba tònica lliure acosta aquest grup dialectal al provençal, mentre que la palatalització de la mateixa vocal darrere palatal recorda els trets del francès. Aquesta doble orientació atragué l’atenció d’Ascoli i dels romanistes i ha valgut a aquest grup lingüístic la denominació, discutible, de francoprovençal. La palatalització de ū llatina > ü ha estat molt tardana en francoprovençal i no té lloc en certes zones. Els parlars presenten, segons els contexts, timbres velars conservats intactes d’ençà de l’època de la llatinització: el més àmpliament atestat és l’article indefinit UNUM > on (õ). Hom troba els trets morfològics més originals als possessius (notron, votron) i la desinència d’imperfet: purtávo (‘jo portava’), mẽdzívo (‘jo menjava’). Molt conservador, aquest grup dialectal manté la declinació en dos casos, per a certs mots, en els parlars de Manurienne. Definit així, el francoprovençal apareix com a protofrancès i no com una mescla lingüística. Però aquest francès arcaic instal·lat a la conca alta i mitjana del Roine i en una part de la conca del Loira s’ha fragmentat extraordinàriament per causa de la diversificació geogràfica i política del seu domini. L’originalitat d’aquesta regió lingüística ha inspirat, al cap d’un segle, estudis de Gauchat, Devaux, Duraffour i Gardette. Una bibliografia francoprovençal, establerta per Sala i Reinheimer, aparegué a la Revue de Linguistique Romane (1967 i 1968).
m
Lingüística i sociolingüística