Entre els anys 1976-89 dirigí nombroses obres clàssiques i contemporànies a l’RDA. La fama dels seus primers treballs a l’Alemanya reunificada el portà el 1992 a la direcció de la Volksbühne Berlín, d'on es retirà el 2017. És un dels directors més controvertits de la seva generació per la violència i l’eclecticisme amb què recrea les obres que escenifica. El 1994 fou guardonat amb el premi Kortner. Entre els seus muntatges cal destacar versions de H.Müller (Carrer Wolokolamk, 1996), H.Gibson (Trainspotting, 1997), G.Hauptmann (Els teixidors, 1997) i Sartre (Les mans brutes, 1998). També ha dirigit Particules élémentaires (2000), una dramatúrgia sobre la novel·la homònima de Houellebecq; Berlin Alexanderplatz (2001), d’Alfred Döblin; L’Idiot (2002), de Dostojevskij; Le Deuil sied à Electre (2002), d’Eugène O'Neill; Le Maître et Marguerite (2003), de M.Bulgakov, i Cocaïn (2004), de Pitigrilli. L’any 2004 presentà Forever Young al Teatre Nacional de Catalunya en el marc del Fòrum de les Cultures Barcelona 2004, un obra basada en Sweet Bird of Youth, de Tennessee Williams.