De família modesta, fou cantor infantil a la catedral de Sant Esteve de Viena juntament amb el seu germà Johann Michael. A partir del 1749 visqué de composicions ocasionals i singspiele , fins que, gràcies a amistats del món musical vienès (Gluck, Metastasio i el seu mestre N.Porpora), fou acceptat com a director de l’orquestra privada del comte Morzin (1759-61), per a la qual escriví les primeres simfonies, divertimenti , etc. El 1760 es casà amb Maria Anna Keller, que li amargà la vida amb el seu caràcter irascible. Desfeta l’orquestra, passà al servei de Pál Antal Esterházy de Galántha (1761) i, l’any següent, al del seu germà i hereu Miklós Jószef, que el nomenà kapellmeister (1766) de la seva orquestra privada, una de les millors d’Europa. Això li permeté de compondre obres de dimensions poc usuals a l’època i alhora, per al teatre del castell d’Esterházy, òperes, com La canterina (1767), Lo Speziale (1768), Le pescatrici (1770), L’infedeltà delusa (1773), Il mondo della luna (1777), L’isola disabitata (1779), etc. També compongué música eclesiàstica, com el Stabat Mater (1767) i la Missa Sanctae Ceciliae (1773). Especialment important és el gran nombre de simfonies d’aquest període, en les quals —com en altres obres— hom ha volgut veure la influència, o una anticipació, del moviment del Sturm und Drang . Dels primers divertimenti es derivaren formes més austeres: els quartets de corda, que assoliren ja amb els de l’opus 20 un alt grau de perfecció, fins al punt que hom pot tenir-lo, si no pel creador del quartet, almenys pel principal afaiçonador. La fama de Haydn esdevingué mundial: rebia encàrrecs de llocs tan llunyans com Nàpols (els Nocturns per al rei Ferran IV) o Cadis (música orquestral per a acompanyar el Sermó de les Set Paraules, per a la catedral, el 1786). La mort del seu patró li permeté de treballar per compte propi, puix que el successor, Antal Esterházy de Galántha, li concedí llicència il·limitada tot mantenint-li l’estipendi. Invitat per l’empresari J.P.Salomon, anà dos cops a Londres (1790-92 i 1794-95), on assolí una immensa popularitat amb les dotze “simfonies londinenques” (93-104 de la numeració de Breitkopf & Härtel). En tornar a Viena el 1792 passà per Bonn, on conegué el jove Beethoven i l’acceptà com a deixeble. Haydn reduí la seva activitat, centrada ara en una missa anual, gènere en el qual deixà veritables joies musicals, com la Missa in tempori belli (1796), la Missa in Angustiis (anomenada també “Nelson”, 1798), la Theresien-Messe (1799), la Missa Solemnis (o “de la Creació”, 1801) i la Harmonie-Messe (1802). Alhora assolí el cim de la seva producció vocal amb els oratoris Die Schöpfung (‘La Creació’, 1798, estrenat a Barcelona el 1804) i Die Jahreszeiten (‘Les Estacions’, 1801). L’obra de Haydn inclou també concerts, gènere en el qual ha estat menys conegut: els més cèlebres són un dels dos de violoncel (en re major: l’altre, en do major, fou descobert a Praga el 1961) i el de trompeta (1796). N'escriví també quatre per a violí, un per a flauta (d’atribució insegura), tres per a orgue i alguns per a trompa, lira i clavecí i orquestra. Deixà també sonates per a piano, com també altres formes de música de cambra, especialment els tercets amb piano. Haydn representa el nexe entre la fi del barroc musical i el preromanticisme. La seva contribució a fixar la forma definitiva de la simfonia clàssica i del quartet de corda i l’equilibri de les seves construccions sonores el fan, junt amb Mozart —del qual fou gran amic i admirador—, una figura clau del classicisme musical i el primer impulsor de la gran volada assolida per la música germànica al s. XIX. El seu germà Johann Michael Haydn (Rohrau 1737 — Salzburg 1806), també compositor, fou kapellmeister del bisbe de Grosswardein (1757-62) i el 1762 passà al servei dels successius arquebisbes de Salzburg, on conegué els Mozart. Escriví música religiosa d’una gran qualitat i simfonies i concerts elegants però poc profunds. Fou mestre de Diabelli i de Weber.