En aquest sentit s’oposa a proposició, que implica una significació estructurada a partir de la unió subjecte + predicat; la significació de la frase, en canvi, no cal que s’articuli amb aquestes dues unitats precises: frase i proposició poden coincidir —tota proposició és ensems frase—, però no coincideixen necessàriament —tota frase no és obligatòriament proposició—. Segons Bello, la frase és un grup unitari de formes, el nucli de la qual pot ésser un substantiu (frase substantiva), un adjectiu (frase adjectiva), un verb no copulatiu (frase verbal) o un adverbi (frase adverbial). En aquest sentit, frase equival sovint a sintagma. Per a molts lingüistes, però, frase i proposició són sinònims. Segons uns altres, la frase és una unitat independent sintàcticament, composta de diversos constituents, que es manifesten amb interdependència; respecte a ells, la frase és una unitat suficient. Una de les concepcions més acceptades de la frase és aquella que la considera com un conjunt d’elements que tenen un nucli central: el predicat. Per a la gramàtica generativa la frase constitueix l’inici general d’unes derivacions posteriors: és el vèrtex de l'arbre de derivació d’una frase, allargat posteriorment en subdivisions que parteixen dels seus nusos. Segons el tipus de missatge que enclou, la frase pot ésser enunciativa, afirmativa, negativa, interrogativa, dubitativa, imperativa, desiderativa, etc. Segons la intensitat intencionada en l’articulació, la frase pot ésser o no exclamativa. Segons un criteri més estrictament gramatical, la frase pot ésser transitiva, intransitiva, reflexiva o copulativa, activa o passiva; la frase que no presenta cap forma verbal al nivell superficial rep el nom de frase nominal. Pot presentar una estructura de períodes simple o composta; aquesta darrera pot tenir la condició de coordinada, subordinada o juxtaposada.
f
Lingüística i sociolingüística