Acció de falsejar les declaracions al fisc o de dur a terme actes maliciosos en perjudici d’aquest, per tal d'incomplir les obligacions fiscals.
En principi, cal distingir el frau fiscal de l’elusió fiscal, que és com es coneixen els procediments que aprofiten tots els recursos emparats per la legislació vigent amb l’objectiu de pagar l’import més baix possible en concepte d’impostos i taxes. Atès que les lleis poden ésser objecte de modificacions i que sovint són susceptibles d’interpretació, els límits entre frau i elusió fiscals no són sempre clars ni permanents. Les grans fortunes acostumen a fer ús dels paradisos fiscals per sostreure’s a la pressió fiscal, i moltes vegades incorren en frau fiscal. Els grans mitjans de què disposen per a afrontar litigis, la manca de coordinació internacional i la coexistència de legislacions estatals sovint amb punts de conflicte fa molt difícil la lluita contra el frau en aquestes condicions. Molts estats, en conseqüència, se centren en la lluita contra el frau fiscal de les rendes modestes o mitjanes a través, sobretot, de la intensificació de les inspeccions i de la lluita contra l’economia submergida. La consciència que el frau fiscal repercuteix negativament en l’estat del benestar ha estat percebuda de manera diferent, i en alguns estats meridionals de la zona euro ha estat un dels factors que ha agreujat la crisi del 2008. L’OCDE ha estat l’organisme internacional capdavanter en la lluita contra el frau fiscal des del final del segle XX, centrant la seva acció contra els paradisos fiscals. La Unió Europea aprovà el 2003 la directiva d’estalvis que, modificada el 2014 per la directiva sobre taxació d’impostos, té com a finalitat prevenir el frau fiscal de ciutadans europeus residents en estats membres altres que aquells on declaren les rendes.