Fill de Ferran I. Titulat príncep d’Altamura, intentà de reconciliar els barons rebels amb el rei, sense aconseguir-ho (1485). Fou enviat pel rei al papa Alexandre VI (1492). En temps de la invasió de Carles VIII manava la flota napolitana que atacà, sense èxit, Portovenere (1494). En morir el seu nebot Ferran II, el succeí. Conquerí Gaeta. Li atribuïren una entesa amb els turcs per a recuperar les ciutats de la Pulla que ocupaven els venecians. Amb aquest pretext, Lluís XII de França i Ferran el Catòlic acordaren la conquesta conjunta i el repartiment del regne de Nàpols (a Granada, el 1500). Frederic renuncià a la part corresponent als francesos en canvi d’una amnistia per als seus súbdits enemics de França, i es retirà a Ischia (1501). Els napolitans continuaren lluitant contra les tropes de Gonzalo Fernández de Córdoba, que anaren conquerint el territori, fins a entrar a la capital (1503). Frederic es traslladà a França i es comprometé a no sortir del país. Lluís XII el creà comte del Maine. La seva primera muller fou Anna de Savoia (morta el 1482). De la segona, Isabel dels Baus, tingué quatre fills: l’hereu fou Ferran d’Aragó, duc de Calàbria.