Frederic-Pau Verrié i Faget

(Girona, Gironès, 24 d'agost de 1920 — Girona, Gironès, 11 de febrer de 2017)

Historiador de l’art, arqueòleg, editor i polític.

Format a l’Escola Massana de Barcelona, el 1937 començà estudis d’història a la Universitat Autònoma, que interrompé en incorporar-se a l’exèrcit republicà. Ferit al front, en acabar la guerra fou traslladat a l’Hospital Militar de Saragossa en règim de confinament, del qual sortí per fer el servei militar. Llicenciat en història el 1943, fou deixeble d’Antoni Duran i Sanpere. Aquest mateix any fundà el Partit Treballista Català, integrat el 1947 al Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Arxiver a l’Institut Municipal d’Història el 1946, fou cofundador de la revista Ariel (1946-51), destacada publicació de la resistència cultural. El 1950 s’incorporà com a professor a l’Escola Massana, però perdé els càrrecs en ser processat i empresonat (febrer-setembre de 1953) per les seves activitats polítiques. Recuperà el càrrec d’arxiver el 1963, al Museu d’Història de Barcelona. Deixà de banda l’activitat política el 1968, en dividir-se el MSC, i a partir d’aleshores se centrà en la recerca en el camp de la història de l’art i en la docència: professor d’art a la Universitat de Barcelona (1967-1984) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-1972), en 1983-95 fou membre del Consell Social de la Universitat de Barcelona. Director del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (1970–72 i 1980–85), del qual el 1982 redactà el projecte de reforma, el 1991 el Parlament de Catalunya el nomenà membre de la Comissió Executiva de la Junta de Museus de Catalunya, de la qual fou vicepresident. Fou cofundador de l’Assemblea de Treballadors de Museus de Catalunya (ATMC) i del Servei de Protecció del Patrimoni Arquitectònic Català (SERPPAC) (1976).

Entre les seves aportacions en el camp acadèmic i cultural, hom pot esmentar la tasca com a editor, entre d’altres, de les Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943), de La pell de brau, de Salvador Espriu (1960), i del volum Versions de poesia catalana (amb Albert Manent, Joan Triadú i Joaquim Molas), en deu idiomes, donació dels editors catalans en el XVI Congrés de la Unió Internacional d’Editors (1962). En l’àmbit de la història de l’art, cal esmentar les excavacions de l’actual catedral de Barcelona i l’àrea adjacent, que posaren al descobert (1968) els primitius baptisteri i basílica paleocristians, així com la recuperació de l’espai sota les voltes del Tinell, a la plaça del Rei. Així mateix, és autor de nombroses publicacions sobre pintura gòtica a Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona i de les obres Catálogo monumental de Barcelona (1947), amb Joan Ainaud de Lasarte i Josep Gudiol Ricart; Pedralbes y sus pinturas (1951); La vida del artista medieval (1953); alguns treballs d’aportació sobre Ferrer Bassa (Serra d’Or, 1965); diversos capítols de L’art català (1955-61); obres de divulgació (Mil joyas del arte español, 1948, amb Alexandre Cirici); monografies i guies (La iglesia de los Santos Justo y Pastor, 1942; Mallorca, 1948; Montserrat, 1950; Barcelona antigua, 1952) (1947), i, també, El pintor Pidelaserra, ensayo de biografia crítica, escrit el 1947, resumit en el volum col·lectiu Maestros de la pintura española contemporánea (1952) i que no es publicà íntegrament fins el 2003. L’any 2001 rebé la Creu de Sant Jordi.