Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona l’any 1878 i doctor per la Universitat de Madrid el 1879 amb un treball sobre l’emigració europea als Estats Units (1879). L’any 1881 participà en el I Congrés de Jurisconsults Catalans celebrat a Barcelona per Valentí Almirall. Fou secretari del Congreso Nacional Mercantil, celebrat amb motiu del Quart Centenari de Colón, i secretari general del Foment del Treball Nacional (1890), càrrec que ocupà fins el 1902 i des del qual elaborà els trets generals de les reivindicacions econòmiques dels industrials catalans, fonamentalment proteccionistes. Assistí com a delegat tècnic del Foment a les negociacions de la pau de París, el 1898, per aconseguir conservar la sobirania espanyola a les Filipines.
Defensà, després del 1898, l’adopció de mesures radicals per tal d’evitar una crisi de sobreproducció tèxtil (nous mercats americans, reforma de les lleis aranzelàries i fiscals, creació d’un banc d’exportació, port franc de Barcelona, etc.) i alhora propugnà l’obertura de nous mercats americans en altres productes de comerç. Redactà un document informe contra el pressupost del ministre Villaverde (1899). Participà activament amb Joan Sallarés, president del Foment, en les reunions dels presidents de les corporacions barcelonines i en la redacció dels seus manifests. Consumat el desastre colonial, concentrà els seus esforços en l’ajustament de la indústria catalana a la nova situació politicoeconòmica després de la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, participant activament en les reunions dels presidents de les corporacions barcelonines i en la redacció dels seus manifestos, i viatjant per nombrosos països europeus per estudiar la seva indústria tèxtil i els sistemes d’exportació. Paral·lelament, inicià una important tasca americanista per fomentar les relacions comercials i culturals entre Catalunya i els països americans.
En aquesta línia, fundà la revista hispanoamericana Mercurio (1901), dedicada a la promoció del comerç amb Amèrica. L’agost del 1903, encapçalant una delegació espanyola, de la qual formava part Josep Zulueta, viatjà a l’Amèrica del Sud, a Buenos Aires, per promoure els productes industrials catalans. Fruit de la seva missió, s’incrementà l’intercanvi de productes i també l’emigració catalana a l’Argentina, i fundà a Barcelona l’Institut d’Estudis Americans, convertit en Casa d’Amèrica, el 1911.
Fou diputat conservador pel districte gironí de Vilademuls l’any 1896, i posteriorment ingressà en la Lliga Regionalista i fou diputat per Barcelona el 1906 i per Igualada el 1907, i senador per Girona en 1910-18, destacant sempre en les qüestions econòmiques i mercantils. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (des del 1902). Fundà l’Institut d’Estudis Americanistes, convertit el 1911 en Casa d’Amèrica, i el 1919, any de la seva mort, fou consagrat com a americanista amb el nomenament de professor de la càtedra lliure d’estudis americanistes agregada a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona.
Destacà en el terreny periodístic i en l’assaig, col·laborant en nombroses publicacions i escrivint llibres i opuscles de temàtica majoritàriament econòmica i americanista. Fou redactor del Diario de Barcelona i de La Vanguardia i col·laborà a La Renaixença, La Il·lustració Catalana, la Revista de Catalunya, El Trabajo Nacional, La Publicidad i en altres publicacions. Escriví, majoritàriament en castellà, molts estudis i monografies sobre les relacions comercials entre la Península i Amèrica, i sobre temes d’història econòmica i financera, llibres de viatges i, en català, Catecisme de ciutadania (1909) i quadres de costums sobre la seva vila nadiua, publicats a Joventut i altres revistes.
D’entre les seves obres cal esmentar: Memoria acerca de las causas, tendencias y resultados de la emigración que se dirige desde Europa á los Estados Unidos de América y Oceanía (tesi doctoral, 1887), Economistas españoles de los siglos XVI y XVII (1887), Del comers antich y modern de Tarragona (1911), Los Diputados por Cataluña en las Cortes de Cádiz (1912), Los Antiguos banqueros de Cataluña y la “Taula de Cambi” (1912) i, especialment, Comercio de Cataluña con América en el siglo XVIII (1931), publicació pòstuma i referència indispensable per a les relacions econòmiques entre Catalunya i Amèrica (vg. història econòmica). S’encarregà de redactar l’apartat dedicat al comerç i la indústria del volum Catalunya de la Geografia General de Catalunya, de Francesc Carreras i Candi (1918). També és autor de Relaciones comerciales entre España y América (1904), La rescisión arancelaria (1904), Sangre Nueva (1905), que fa referència a les característiques de l’emigració espanyola, El trust del capital y el sindicato obrero (1910), Presente y porvenir del comercio hispano-americano (1917), Aspectos económicos de la Gran Guerra (1917) i Programa americanista de la postguerra (1919).
Afeccionat a la literatura, participà en diferents edicions dels Jocs Florals: el 1880, en la qual obtingué un accèssit a la Flor Natural dels jocs; el 1892, en què guanyà l’Englantina amb el poema Tramuntana; 1915, en la qual obtingué, amb el poema Filemon i Baucis, la Flor Natural; i 1917, en què, amb La veu dels morts, aconseguí la Viola. Fou mestre en gai saber (1917), mantenidor (1903 i 1911) i president (1919) dels Jocs Florals de Barcelona i president dels d’Olot (1912). Conreà la poesia, en castellà (Brumas y celajes, 1878, i Gotas de tinta, 1885) i en català (L’oasi).
Era germà seu el també l’escriptor i metge Víctor Rahola.