fresc

m
Art

Pintures murals realitzades amb la tècnica del fresc a la Casa dels Vetti, a l’antiga Pompeia

© Corel Professional Photos

Tècnica pictòrica mural consistent a pintar damunt una preparació composta d’un arrebossat de calç i sorra emprant colors trempats amb aigua sola que hom ha de fixar mentre aquesta es manté fresca.

És la pintura mural per excel·lència a causa de les bones característiques d’estabilitat a la llum i perfecta adherència a la preparació; dóna una qualitat mat molt agradable, paral·lelament a una intensitat cromàtica brillant. Una variant d’aquest procediment consisteix a aconseguir una superfície lluent mitjançant un planxament amb ferro calent; en aquest cas té el nom d' estucat . Cal preparar la paret amb una sèrie d’arrebossats composts de calç i sorra, fins al darrer, generalment més ric de calç i especialment de sorra més fina i neta, que dóna una superfície blanca apta per a rebre el color; cal aplicar aquesta última capa d’arrebossat al mateix moment de pintar, limitant-ne l’extensió superficial a una àrea que sigui possible d’enllestir en una sola jornada, puix que, un cop el material ha perdut la seva qualitat de fresc, ja no és apta per a retenir el color. Aquest peu forçat de la tècnica obliga a fer coincidir cada final de jornada amb un límit d’àrea, o de contorns lineals, per tal de dissimular les diverses represes del treball. Per a dur a terme una obra amb aquesta tècnica cal tenir un cartó molt ben estudiat que hom va calcant o estergint, a fragments, damunt les àrees a fer cada jornada. Els pigments emprats en el fresc han d’ésser d’origen mineral, i no tots són apropiats per a resistir l’atac que la preparació de calç els pot produir. Encara no ha estat possible de precisar l’origen d’aquest antiquíssim i important procediment pictòric; no obstant això, hi ha molts elements que fan pensar que la difusió d’aquesta tècnica es degué iniciar a Grècia i es degué escampar per tots els països de la Mediterrània. Els testimoniatges escrits més antics coneguts són els esmentats per Vitrubi, Plini i Plutarc. Posteriorment, en el Renaixement italià, la pintura al fresc tingué un gran ressorgiment i fou practicada pels grans mestres de l’època, alguns dels quals, en traslladar-se a les diferents corts d’Europa, implantaren novament el procediment. Cap al s. XVIII hom perdé l’interès pel fresc, i fins al s. XX no tornà un ressorgiment d’aquesta tècnica, bé que només en casos aïllats, a causa de la seva laboriositat d’execució i de l’equip de paletes, manobres i estucadors que cal per a secundar el treball de l’artista.