Deixeble de W.Meyer-Lübke, fou professor a les universitats d’Estrasburg (1915-18, 1941-45), Friburg de Brisgòvia (1919-36, 1948-49), Marburg-Lahn (1936-40) i Ratisbona (des del 1950). Especialista en dialectologia italiana, particularment del romanyès, sobre el qual publicà estudis fonamentals (1917-19), eixamplà el seu interès a diversos àmbits de la lingüística romànica, sobretot els problemes de la diftongació a les diverses llengües de la Romània, sense oblidar el català. Publicà també obres importants sobre filosofia del llenguatge i història crítica de les literatures romàniques, en particular, italiana, francesa i castellana.