L’empenta de tots aquests invasors per terra i mar posà fi a l’imperi hitita i proporcionà espai vital als frigis, que a llurs dominis occidentals constituïren un regne amb capital a Gòrdion, vora el riu Sangários. Segons la tradició grega, els seus reis prenien alternativament el nom de Gòrdios o de Mides, i hom els relaciona amb mites grecs sobre l’agricultura (nus gordià per a lligar el jou) i la riquesa (Mides, que envià ofrenes a Delfos al segle VIII aC).
Aquest país fou el llaç d’unió entre la cultura oriental i els savis jonis, la qual unió donà peu als orígens de la ciència grega. També donà a Grècia el culte a Dionís i a Cíbele i Atis amb els seus misteris. La invasió dels cimmeris el 675 aC posà fi al regne de Frígia, que aviat restà dins l’imperi persa. L’hel·lenitzat món frigi reviscolà amb la conquesta d’Alexandre el Gran: les batalles de Granic i d’Issos tingueren lloc en territori frigi, i a Gòrdion Alexandre tallà el nus gordià. A la seva mort, Frígia correspongué com a regne a Antígon Monoftalmos. Les pressions cèltiques al continent, deturades per Antígon I Gònates, dugueren aquells pobles cap a l’Àsia Menor, on s’establiren en territori frigi i donaren nom a Galàcia.
Posteriorment el país restà englobat dins el regne de Pèrgam, que el 133 aC passà a les mans romanes pel testament d’Àtal III. Els frigis no tingueren un art propi i característic, ans es lliuraren a la tradició nord-siriana en l’escultura i de l’Urartu en el treball del metall. Hom en destaca algunes tombes rupestres d’Ayaz-In i el monument dit de Mides. Res no sabem de l’estructura social i política frígia, fora del govern monàrquic, de tipus oriental. Quant a la religió, fou el bressol dels cultes orgiàstics i mistèrics de Cíbele i Dionís.