Deixeble de Bernhard Schädel a Hamburg, començà la carrera amb una tesi de geografia lingüística sobre el llenguadocià i el català del Rosselló (1913). Aviat s’aplicà a l’estudi dels dialectes castellans, i analitzà en diverses publicacions (1914-27) la llengua i les tradicions de les terres lleoneses. La seva obra principal, Die Hochpyrenäen (1935-38), és dedicada a descriure, segons el mètode dels Wörter und Sachen, la cultura popular a ambdós vessants dels Pirineus. Després d’haver dirigit el seminari de romàniques de la Universitat d’Hamburg i d’haver fundat la revista Volkstum und Kultur der Romanen (1928), passà a la Universitat de Mendoza el 1948. D’aquesta nova etapa són la Géographie des traditions populaires en France (Mendoza, 1950) i El mobiliario popular en los países románicos (Coïmbra, 1963). Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1947).