El terme fou aplicat primer al conjunt d’instal·lacions militars que servien de base a la conquesta i la cobertura defensiva. Més tard s’aplicà a aquest territori fluctuant, on les autoritats eren sovint militars. Desaparegudes les jurisdiccions feudals i assolida una tècnica cartogràfica i logística suficient, adquirí el sentit actual en els estats moderns. La distinció entre fronteres naturals i artificials s’ha fet tradicional. Les primeres tenen un valor relatiu i cal considerar-les com un factor cada vegada menys decisiu a l’hora d’establir les fronteres convencionals. Els rius (la frontera natural més antiga coneguda és, al segle IV aC, la del riu Halys, a Anatòlia, que separava lidis i medes), les muntanyes o altres accidents només esdevenen fronteres si el trànsit hi és impossible o molt dificultós; el tractat dels Pirineus és una mostra de la dificultat d’utilitzar una serralada com a divisòria d’estats. Altrament, la mar oberta és l’absència de frontera en el sentit usual d’estat veí. Des del punt de vista polític, si la regió és establement ocupada, les fronteres s’adapten a divisions administratives preexistents (cas general a Europa i Àsia); si és despoblada, o ocupada per pobles no autònoms (cas típic dels territoris colonials), hom ha tendit a utilitzar mètodes geodèsics (arcs paral·lels, de meridià, etc.). La frontera esdevé una font de conflictes quan hom negligeix l’especificitat del poblament humà en cada territori (regions desèrtiques o superpoblades, diversitat sociocultural dels grups humans, etc.). Aquest ha estat el cas de molts territoris objecte de descolonització recent (particularment a l’Àfrica) a la fi de la Segona Guerra Mundial. En aquests nous estats, les fronteres colonials, resultat del repartiment del territori entre les antigues metròpolis, han restat inalterades, i tant la fragmentació com, a l’inrevés, la unió forçosa sota una mateixa administració de pobles i ètnies tradicionalment units o separats ha donat lloc a enfrontaments a l’interior i entre els estats. Històricament la frontera no apareix fins al Neolític, amb la sedentarització i el creixement demogràfic (del cinquè al primer mil·lenni aC). En una segona etapa apareixen la Gran Muralla de la Xina, contra els pobles de l’estepa i el desert, i el limes romà, contra els bàrbars (del segle III aC al III dC). Les fronteres anaren passant de bases ofensives a barreres defensives avançades: així, les marques carolíngies vora la mar o rius navegables, i la idea de frontera dels musulmans hispànics com a regió militaritzada i terra de ningú. En les guerres napoleòniques les línies esdevenen contínues. El fetitxisme de la frontera contribuí al naixement de la geopolítica alemanya i d’altres escoles que en el període d’entreguerres (1918-30) generalitzaren una mística de la frontera com a estímul del patriotisme. A partir de la Segona Guerra Mundial les fronteres rígides i lineals resten problemàtiques: des d’un punt de vista militar, els avenços en l’aviació, els projectils i les comunicacions han modificat el concepte de defensa, i per altra banda, la incidència de la frontera en la política dels estats resta disminuïda pel desenvolupament tecnològic, en particular de les comunicacions, com també per la creixent interrelació a escala mundial de totes les activitats humanes. Després de la Segona Guerra Mudial, les fronteres restaren sense canvis substancials durant la guerra freda, per tal com responien a l’equilibri entre les dues superpotències. La descomposició de l’URSS i de Iugoslàvia (1991) donà lloc a un reajustament de les fronteres a l’Europa oriental i a l’Àsia central. Els nous estats reflectien l’existència de nacionalitats i pobles diferenciats a l’interior dels estats desapareguts, bé que les noves fronteres es basaven en les divisions administratives d’aquests.
f
Geografia
Història
Política