Els seus precedents formals són el cànon, la caccia i el ricercare. La denominació de fuga ja apareix al s XIV en l’obra del teòric Johannes de Muris. L’estructura de la fuga escolàstica és la següent: s’inicia amb l'exposició, on apareix el tema, anomenat també subjecte o antecedent, i la resposta o consegüent en una segona veu (aquesta resposta és la imitació del subjecte sobre un grau diferent de l’escala i pot ésser efectuada per inversió, augmentació i disminució); el subjecte i la resposta són presentats en la mateixa tonalitat, però a una distància de quarta o de quinta entre ells; a partir de la segona entrada, la resposta va acompanyada de l’exposició del contrasubjecte o tema secundari, escrit en contrapunt doble respecte al subjecte; l’exposició acaba quan el tema i la resposta han aparegut en totes les veus (dues, tres, quatre, cinc o més) que intervenen en l’obra; segueix després un període de transició denominat episodi o divertiment, que consisteix a modular en les diferents veus, amb elements del subjecte o del contrasubjecte; en la contraexposició és presentada, en primer lloc, la resposta, seguida del subjecte i amb acompanyament del contrasubjecte; reapareix l’exposició del subjecte i la resposta en la la tonalitat relativa, i més tard amb incursions a les tonalitats veïnes; un pedal de dominant serveix d’introducció a l'estreta o stretto, que consisteix en una sèrie d’entrades successives molt pròximes en les quals subjecte i resposta es persegueixen mitjançant procediments contrapuntístics diversos; la fuga acaba amb la conclusió, sobre un pedal de tònica, on apareix tot el material temàtic de l’obra. Entre les fugues més notables es destaquen les de J.S.Bach en les seves obres El clavecí ben temprat i l'Art de la fuga.
f
Música