En nombre d’uns quatre milions, els fulbes, dividits en un rígid sistema de castes, parlen ful, llengua generalment considerada del grup nigerocongolès. Diverses teories intenten d’explicar-ne l’origen (judeosiri, indi, iranià, araboberber, etc), bé que la més fonamentada sembla ésser la nubianoetiòpica (reforçada pels descobriments arqueològics de H.Lhote a Tassili), segons la qual els fulbes són camites etiòpics que degueren travessar l’actual desert conduint bestiar boví durant el III mil·lenni aC. Probablement al s XI s’establiren al Fouta Toro, des d’on s’estengueren cap a l’E: Macina (s XIV), Nigèria (del s XIII al XVIII) i Adamaua (s XVIII). El procés d’instal·lació fou afavorit per llur superioritat econòmica (amos de la carn) i cultural. Inicialment pastors dels ramats que els sedentaris els confiaven, aviat convertiren llurs amos en esclaus. L’imperi fulbe de Macina, independitzat amb Ahmahu I (1810-1940), fou destruït l’any 1862 per l’exèrcit takrurí de Haǧǧ ‘Umar. Els fulbes de Nigèria iniciaren la guerra santa sota Usmanu dan Fodio, sotmeteren els hausses (1804) i fundaren l’estat de Sokoto, que persistí fins a l’ocupació britànica (1904). Adamaua també assolí la independència (1805), fins que els anglesos i els alemanys, que primerament (1848) l’explotaren, es repartiren el territori (1900).
f
m
Etnografia