A la fi del s. XVIII hom denominà feuilleton una secció del Journal des Débats, sobre crítica teatral, on es publicaren els Lundis de Sainte-Beuve. Més endavant, aquest procediment fou utilitzat per a texts narratius; Balzac publicà en forma de fulletó la primera novel·la llarga francesa, La vieille fille. A Anglaterra foren cèlebres les novel·les de Dickens. Les mystères de Paris (1842), de Sue, publicada al mateix Journal des Débats, esdevingué el prototip del que hom anomenà novel·la de fulletó, veritable gènere condicionat per aquest mitjà de presentació: relat d’una gran simplicitat psicològica i amb tècniques pròpies per a forçar el consum i l’interès del lector (clímax a cada capítol, repeticions i recurs a l’acció i al melodrama). L’extraordinària venda d’aquest producte impulsà la creació de grans empreses editorials.
Als Països Catalans, a partir del 1840 foren molt traduïts al castellà Sue, Dumas pare, Féval, etc, i la novel·la de fulletó, tot conjuntant la d’història contemporània i la de costums subjacent, substituí el predomini de la novel·la històrica del període 1833-40. Els models foren Dumas i, sobretot, Sue: Els misteris de Patraix, paròdia de Sue, aparegueren a La Donsaina en 1844-45, J.N.Milà de la Roca escriví Los misterios de Barcelona (1844), A.Altadill Barcelona y sus misterios (1844), T.Creus i M.Pers Los misterios de Villanueva (1851), M.Angelon Los misterios del pueblo español (1858-60), etc. Altadill i Ayguals d’Izco (María o la hija de un jornalero, 1845- 46), amb F.Patxot (Las ruinas de mi convento, 1851), Pérez i Escrich, Vicent Boix i M.Bibiloni foren els autors del moment, en castellà, més preocupats pel consum que per la qualitat, que arribaren a amplis sectors de les classes populars. Ja durant la Restauració, i en català, Feliu i Codina assajà la novel·la de fulletó a partir de les tècniques de les de costums. Lo caragirat, de Martí Folguera, Història d’un pagès, de Riera i Bertran, i Les òrfenes de mare, de J.d’Argullol, poden ésser considerats també fulletons catalans. El fulletó, no com a gènere, sinó com a mitjà de presentació, fou molt utilitzat durant el s. XIX, i encara al XX, en periòdics com La Veu de Catalunya, El Poble Català, El Matí, etc. Exemples il·lustratius foren la publicació en fulletó d’obres com La barraca (1898) a El Pueblo, Solitud (1905) a Joventut i de Guerra i Pau a La Publicitat a la fi dels anys trenta. També foren publicats en forma de fulletó texts d’història (Historia de Valencia, de Vicent Boix, reeditada el 1923, a El Pueblo) i d’altres matèries, com el Diccionario técnico de música, de Pedrell, a La Ilustración Musical Hispano-Americana (1888).