Es caracteritza per la comprensió dels diversos estats, fets, etc., com a realitats que són constituïdes per elements interrelacionats i interdependents i que, lluny d’ésser preses aïlladament, cal veure en relació amb altres factors circumstancials o també, generalment, en perspectiva teleològica. En el camp de la psicologia, el funcionalisme brollà als EUA, representat, entre altres, per William James i John Dewey, s’orientà en contra dels partidaris de l’estructuralisme (W. Wundt i G.B. Titchener) i de llur descripció de l’estructura de la consciència, com a realitat que hom explica a partir només dels seus elements, tot plantejant la qüestió de les causes dels processos psíquics, de llur fi i llurs mútues relacions i de llur lloc en l’organisme, i, influït pel darwinisme, accentuà, així mateix, la significació de les funcions psíquiques amb vista a l’adaptació de l’organisme al món ambient. Hom en troba influències en corrents com ara el conductisme. En l’àmbit de la sociologia, i sobretot entre els antropòlegs (A. Radcliffe-Brown, B. Malinowski, etc.), el funcionalisme es desenvolupà preferentment a Anglaterra, en ésser aplicat anàlogament el concepte de funció, propi de les ciències biològiques, a la vida social (en aquest sentit hom en pot considerar Émile Durkheim com a precursor).
En la definició d’aquest corrent, tanmateix, com a sistema teòric o com a forma d’anàlisi, hi ha tantes ambigüitats de base, que és difícil d’oferir-ne una de general, car ni els mateixos funcionalistes no hi estan d’acord. Com a tret característic del funcionalisme hom pot assenyalar l’establiment de lligams entre el conjunt de la societat i les seves diferents parts i entre aquestes mateixes entre elles, cadascuna de les quals compleix una funció en aquest conjunt i hi respon a una necessitat. El funcionalisme, doncs, es proposa, d’una banda, d’integrar les parts en el conjunt, per interpretar-les, i, d’altra banda, pretén d’explicar els fets per llurs conseqüències i de presentar alhora conseqüències sobre els fets mateixos. Com a teoria de tipus deductiu es basa en tres postulats fonamentals: unitat funcional, condició que fa que totes les parts del sistema col·laborin harmoniosament en el manteniment d’aquest (integració), universalitat, en el sentit que tot element social o cultural compleix una funció o respon a una necessitat, i necessitat de cadascuna de les funcions per a la supervivència del grup social com a totalitat orgànica. Segons Robert K. Merton, teòric destacat del funcionalisme nord-americà (juntament amb Talcott Parsons), tots els fets socials estandarditzats poden ésser objecte de l’anàlisi funcional, en la qual hi ha implícita una concepció de les motivacions individuals; així mateix, les conseqüències del procés d’una funció poden contribuir o no a l’ajust del sistema (en el primer cas són funcionals, i en l’altre, disfuncionals); cal també que hi hagi una unitat, servida per la funció, i unes condicions necessàries per a l’existència del sistema, com també uns mecanismes mitjançant els quals es compleixen les funcions; es donen sempre, així mateix, equivalents (o substituts) funcionals, contexts estructurals (la interdependència dels elements d’una estructura social limita les possibilitats reals de reemplaçament funcional), i també una dinàmica social, que hom pot analitzar a través del concepte de disfunció, i una possible validació de l’anàlisi funcional a nivell empíric.