Aquest fenomen intervé fonamentalment a les zones fredes de tots dos hemisferis i a l’alta muntanya, en els quals indrets específics s’origina l’anomenat relleu periglacial, les formes del qual són degudes en realitat a l’alternança del glaç i del desglaç i a l’existència de la neu i de la seva fusió. Durant la primavera i part de l’estiu la neu de les altes muntanyes de les zones de clima temperat es fon en grans quantitats; aleshores les capçaleres dels rius augmenten notablement de cabal, i hom parla, en aquest cas, de rius de règim nival, és a dir, que depenen de la fusió de la neu per a llur alimentació. En països de plana de les zones fredes, com és el cas de Rússia, la fusió de la neu acumulada durant l’hivern té conseqüències sobre el paisatge en general i també, com és lògic, sobre l’activitat humana: els camps esdevenen temporalment veritables mars de fang i els sòls aprofiten la humitat, que més endavant permetrà la creixença de les plantes. En general, la fusió de la neu origina la solifluxió. Des del punt de vista paleogeogràfic la fusió de la neu i del glaç (desglaç) tingué, així mateix, una gran importància durant les fases interglacials del Quaternari.
f
Geologia