Els futurs financers sorgiren com a resposta a l’excessiva volatilitat en els preus de les primeres matèries, els tipus d’interès o els tipus de canvi, entre d’altres actius. A diferència del que passa amb les opcions, comprador i venedor assumeixen una obligació. El comprador té l’obligació de comprar i rebre un actiu determinat, anomenat actiu subjacent, en canvi del pagament d’un preu en una data pactada. El venedor té l’obligació de vendre i entregar-lo sota les mateixes condicions. Aquesta mena de derivats financers començaren a funcionar als Estats Units al començament dels anys setanta amb la creació de mercats especialitzats en la seva contractació. El més important fou l’International Monetary Market de Chicago. Posteriorment, s’estengué per Europa a partir del LIFFE de Londres i el MATI de París. A Barcelona, el Mercat de Futurs Financers —MEFF— funciona des del 1989. Pel que fa a les mercaderies, els futurs financers fa molt temps que funcionen. Així, al Japó, es negociaven contractes sobre arròs des dels s. XVII i XVIII. A Anglaterra, els contractes sobre blat i cotó nasqueren als s. XVIII i XIX i als Estats Units, aquesta mena de negociació sobre nombrosos productes agrícoles es duia a terme des del s. XIX. A l’actualitat, els principals mercats tenen estandarditzats contractes que es negocien sobre futurs de mercaderies, que van des de l’or i la plata fins a la gasolina o el suc de taronja i molts altres actius físics que fan d’actius subjacents.
m
Economia